Dissabte, 25 de setembre de 2010. Plaça de toros Monumental. Segona de la Feria de la Mercè. Menys de mitja entrada. Sis toros de Zalduendo, mal presentats i de poca força. Segon i tercer van ser tornats per invàlids, sent substituïts per uns altres dos de Toros de Parladé (en córrer torn un va sortir en sisè lloc).
Raúl Gracia “El Tato“, de blau cel i or (salutacions i orella), José Antonio Morante de la Puebla, de grana i or (salutacions i dues orelles després d’un avís) i David Fandila “El Fandi”, de blau nit i or (salutacions i silenci).
Morante va sortir a collibè per la Porta Gran. El Tato, que substituïa al lesionat Manzanares, va sofrir en el quart una banyada de tres trajectòries, una de 8 centímetres cap al múscul bíceps curt, una altra d’11 cap al múscul major pectoral i una altra de 7 centímetres en superfície de l’axil·la esquerra. Pronòstic greu. Traslladat a la Clínica del Remei.
Els tres destres van saludar una ovació després del passeig.

Quan un és capaç d’emocionar-se, de donar un salt a la butaca, de veure una miqueta del que porta esperant temps… S’asseu un ara a l’ordinador i a veure que és capaç d’escriure. Hi ha coses que no es poden explicar. O les veus o te les has perdut per sempre. Morante. Ha hagut de ser a Barcelona on explotés, que passés el que s’emporta esperant gairebé una temporada sencera. I el que tingui valor que s’atreveixi a explicar-ho.

Va per davant que aquest no sóc jo. Si potser ho puc intentar. Va ser en el cinquè. Un toro terciat, amb les forces justes, ni un dur es donava per l’animal. Morante, sí. I li va fer una faena tan preciosa com imperfecta. Qui va dir que l’art fos perfecte? Gosats els que li posin pegues si no ho van veure en directe. Veient Morante un comprèn que el toreig no és tan senzill. Que agafar aquesta muleta fràgil i lleugera i torejar així és un miracle. Amb una tècnica amagada per l’art, amb un valor darrere d’una aparent fragilitat. Aquest és Morante. El que fa el toreig com algun dia algú va dictar i pocs són capaços de plasmar. Que t’agafa i et transporta a una espècie de catarsi sense explicació, et separa la ment del cos i no reacciones, sol per cridar un olé. Quan Morante s’arrabassa, t’arrossega sense preguntar-te i ja et converteixes en un d’ells, en un d’aquests milers que es miren sense saber que dir-se.

Morante, no hi ha cap dubte, l’ha format molt grassa en el cinquè. No hi ha dubte perquè passen les hores i continuem pensant en uns naturals tan llargs que no acabaven mai. En un començament a dues mans bellíssim i tants detalls que formen un conjunt que no acaba i que, com deia abans, no es pot comptar. No sé si Morante és l’art o l’art es va fer pensant que un dia arribaria un tal José Antonio, nascut en la Puebla del Río, i l’elevés a cotes inabastables. I l’art, no es pot prohibir. Perquè vegin: en territori captiu, tauromàquia d’art major.

Això va passar en el cinquè. Vint minuts després, una sortida per la Porta Gran on els aficionats el van acompanyar… fins a l’hotel. Uns quaranta minuts de processó pels carrers de Barcelona des de la Monumental fins a l’hotel. Més de dues-centes persones protegint al rei dels toreros, cridant torero, torero, viva Morante, llibertat o Catalunya és taurina. Era la nostra reivindicació i el nostre agraïment a Morante. Amb el que estem passant, amb el que aguantem, Morante ens ha donat una miqueta de vida, una il·lusió, un sentir, una raó per la qual continuar lluitant: la de tornar a veure’l a Barcelona.

Aquest va ser el final d’un dia on els aficionats vam tornar a concentrar-nos en la porta una hora abans de la corrida, on es va tornar a demanar llibertat, on es va tallar el carrer de la Marina en protesta per l’atemptat cultural que hem sofert. Un dia intens amb un final gran. Molt gran. Gairebé tant com Morante.

Gairebé se m’oblida que també en van torejar uns altres dos de destres. El Tato va sortejar el millor lot. Ho va intentar l’home, amb escàs ajust, poc tremp i passes cap a fora. A més va tenir la poca sort de sofrir una banyada en el quart en entrar a matar.

El Fandi ha tingut un actuació per oblidar. Dos terços de banderilles de poc ajust i dues faenas mogudes, sense fermesa de peus i sense gairebé de res. El seu lot tampoc no va ser per tirar coets, però el granadí no el va veure clar mai.

Allò del bestiar és capítol a part. Però és igual. Avui torejava l’art. Avui torejava Morante, el de la Puebla del Río.

Gràcies, Morante.

Fotos: Robert de la Oliva