L’aniversari d’una passió taurina: 100 anys de El Sport

Un centenari gairebé en soledat. A porta tancada. Sense més llum que la natural. 100 anys, un aniversari, un standby, una espera. Un continuar volent tornar a aquell remodelat, engrandit i convertit en Monumental plaça de El Sport. Era aquest el tercer que obria les seves portes de manera simultània a la ciutat comtal. Es convertia en una autèntica capital taurina, sense complexos. El Sport es sumava a la coqueta plaça de El Torín de la Barceloneta i a l’espectacular seminova de Las Arenas. Entre les tres, sumaven unes 38.000 localitats a una ciutat de 587.000 habitants. I gràcies a obres com Catalunya Taurina o La Monumental de Barcelona, de Felices i Cantos respectivament, avui podem detallar aquella ciutat taurina de fa un segle.

Aquell 12 d’ abril de 1914, diumenge de Pasqua, Barcelona es vestia de gala. Aquella plaça, situada a la Gran Via, a l’altre extrem de Las Arenas, obria les seves portes aquella primavera, tot just cinc mesos del començament de les obres, al novembre de 1913. Luis del Castillo, Rafael Alba i Abelardo Guarner componien la Sociedad Anónima El Sport (d’aquí el nom que va adquirir la plaça de toros) i havien regentat tant El Torín com Las Arenas. Van arrendar els terrenys de l’Eixample barceloní, propietat de Roser Segimon i Artells i casada amb Pedro Milà i Camps, i van confiar el seu projecte a l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall, modernista i noucentista, per projectar la nova obra .

Cartell anunciador de la corrida d’inauguració, obra del lleidatà Baldomer Gili i Roig.

Així s’arribava al dijous 9 d’abril de 1914, quan El Sport va ser presentada a la premsa i a l’afició, assistint a aquell acte els destres Vicente Pastor i Gallito. Prevista per acollir 11.172 espectadors en diferents tendidos i en 30 llotges cobertes, quedant el de la presidència per sobre d’aquestes. L’arena tenia un diàmetre de 50 metres i estava dotada de corrals, quadres, capella i infermeria. Tot previst per a la inauguració: la nova plaça de toros obria les seves portes tres dies després de la seva presentació en societat.

ight="217" srcset="https://i2.wp.com/www.vadebraus.com/wp-content/uploads/2014/04/primer-paseillo-1914.jpg?w=300 300w, https://i2.wp.com/www.vadebraus.com/wp-content/uploads/2014/04/primer-paseillo-1914.jpg?w=657 657w" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" /> El primer passeig de la història de la plaça de El Sport.

A les tres en punt del 12 d’ abril de 1914, Vicente Pastor, Manuel Mejías “Bienvenida” (El Papa Negro), Curro Martín Vázquez i Serafín Vigiola del Torco “Torquito” realitzaven el primer passeig de la història de la plaça de toros de El Sport, plena de gom a gom. Vuit toros de Veragua van ser torejats aquella tarda, sent Veleto el primer toro en aparèixer a l’arena . Si El Sport obria les seves portes a les tres de la tarda, Las Arenas, una hora més tard, feia el mateix per lidiar-se sis toros de Guadalest per Regaterín, Manolete i Isidoro Martín Flores. Catorze toros, set toreros i prop de 20.000 persones en els toros. Una mateixa ciutat. Dues tardes separades per tot just quatre quilòmetres. Una autèntica passió.

“Torquito” fent ús de l’estoc de rematar la tarda de la inauguració (Foto ABC).

Dos dies després, van ser Rafael i José, en un mà a mà amb toros de Felipe Salas, els que omplien la nova plaça. El Gallo i Gallito es presentaven i va ser el major dels germans qui va obtenir la primera orella concedida a El Sport, tallada al cinquè de la tarda . El cinc de juliol, Gallito i Belmonte, al costat de Punteret, es van anunciar junts per primera vegada en la nova plaça de l’Eixample aquesta tarda de diumenge, en què va ser banyegat el torero de Gelves. Poc faria presagiar que aquesta temporada anava a ser, fet i fet, la primera i última de la curta vida de la nova plaça. L’11 d’octubre del mateix any, es van lidiar sis toros de Pérez de la Concha per, una altra vegada, Rafael Gómez “El Gallo” i José Gómez “Gallito“. Es posava, sense saber-ho, punt final a la història de El Sport: 23 festejos majors, dividits en tretze corrides de toros i 10 novellades. I amb el final de El Sport, també sense saber-ho, es donava pas al que avui, des de fa 98 anys coneixem com la Monumental de Barcelona.

El 1915 l’immoble del carrer de la Marina i la Gran Via no va celebrar cap espectacle taurí. L’antic Sport es trobava, a principis d’aquell any, en un estat de molt poca cura, a més de ser víctima d’una mala gestió empresarial. En aquestes circumstàncies, el propietari Pedro Milá va rescindir el contracte amb la societat explotadora i va posar en mans de Juan Echevarría, representant de l’empresa de Madrid i a proposta d’aquest últim, l’ampliació i reforma que acabaria en l’actual plaça de toros: la Monumental de Barcelona. Va ser al febrer de 1916, data en què s’inaugurava la monumental plaça, obra dels arquitectes Ignasi Mas Morell i Domènech Sugrañes Gras. Dos anys per commemorar el centenari de l’actual. 98 anys des que Gallito, Posada i Saleri II adonessin dels toros de Benjumea en aquella inauguració del 27 de febrer.

La Monumental en els dies de la seva inauguració.

Sense El Sport però amb la Monumental. Amb plaça però sense toros. Amb els toros declarats Patrimoni gràcies a Catalunya però sense protecció de la tauromàquia aquí. Moltes contradiccions un segle després d’aquell esplendor taurí d’una Barcelona que continua amb una afició que, malgrat aquests tres anys d’ostracisme, segueix pensant en tornar. Una tremenda història taurina políticament truncada, sentenciada aquell 28 juliol 2010 i amb efecte des del 1 de gener de 2012.

Una història i un passat tan important que mereix tenir un altre capítol . Potser un altre final . Una penúltima pàgina escrita que digui que van vèncer els que devien.

Sempre queda una porta oberta (la Monumental el passat mes de març).