Falten menys de dos mesos per al començament de Céret. La vila francesa, capital del Vallespir i situada a la regió del Llenguadoc-Rosselló, suposa el centre taurí més proper a Catalunya i un autèntic oasi dins del panorama taurí actual. Un referent que alleuja i reconforta amb la litúrgia, el culte al toro i la grandesa d’un espectacle que converteix a aquests homes vestits de llums en herois. La Festa, amb majúscules.

En tres jornades durant dos dies, Céret serà el centre de pelegrinatge d’aficionats de tots els llocs. La Catalunya Nord acollirà tres espectacles durant els dies 11 i 12 de juliol. En aquesta edició, les ramaderies que lidiaran seran les de Dolores Aguirre (encaste Atanasio Fernández i Conde de la Corte) el dissabte, mentre que a la matinal de diumenge es lidiaran els toros de Juan Luis Fraile (encaste Conde de Santa Coloma-Graciliano Pérez Tabernero), posant el tancament a la sessió vespertina els animals d’Adolfo Martín (encaste Albaserrada). Tres ferros, tres encastes. Diversitat de tipus, de comportaments.

Sota el Paseo de Ceret, interpretat de manera solemne per aquesta Cobla Mil·lenària que aconsegueix embolicar des del principi, nou toreros desfilaran per la petita arena ceretana. Fernando Robleño, Alberto Aguilar i Alberto Lamelas en la primera; Sánchez Vara, Morenito de Aranda i Pérez Mota a la segona; Luis Miguel Encabo, Diego Urdiales i Fernando Robleño en la tercera. Nou valents, no sé si més o menys que els que no l’han trepitjat. Però allà, ho semblen. Ningú es canvia per algun d’ells mentre està assegut a la incòmoda grada, des d’on es percep qualsevol detall, qualsevol moviment, qualsevol gest de dolor i de triomf.

Per tantes raons, Ceret continua sent el referent, aquest oasi on prendre aire. Un lloc on és impossible no admirar a un animal com el toro, ni a un home com el torero. La lídia completa, l’esplendor d’aquest primer terç, tan maltractat a tantes places i alhora tan vital. Per tantes coses, llarga vida a Céret i la seva gent, que tenen cura de la correguda de toros en tots i cadascun dels seus aspectes. Mentre quedin llocs així, la Festa no acabarà mai. I aquest a la Catalunya Nord, Amb sardanes i barretines.

I sense toreros catalans. Aquesta és una altra una paradoxa. Un error. Que també prenguin nota.