Els uns i els altres

Los otros els veia Nicole Kidman i alguns més, gràcies a Amenábar. Els hi va inventar per a ella i van acabar sent per a tots. Ara, els altres arriben a Barcelona, acompanyats pels uns. Aquesta vegada, el productor és Matilla, que ens presenta així la seva ja famosa artilleria pesada per a la Monumental. Mullada o no, segons es miri.

Segons es miri, es veuen els altres i els uns. Els primers, els altres, són els que costa més de veure. Com li va passar a Nicole en el cinema. Uns altres que estan i si falten no passa res. Però són aquí i en molts altres llocs. Els veiem i els tornem a veure, però, ¡buf!, el que costa. El pitjor és que hi ha uns que no hi són. Vénen els altres. Uns són Talavante i José Tomás, sobretot aquest últim en un any crucial per a Barcelona. Ens ho va robar Simón. I Talavante? Doncs ara és una de les perles de la corona després d’explotar, sembla que de manera definitiva, a Las Ventas. A cavall guanyador, ara ho volem veure tots. Abans no tant.

Molts llevaríem a altres per posar a uns. Si altres com Finito, Paquirri o Fandi (compte, aquest en totes les fires) es canvien per José Tomás, Talavante o Luque? la cosa hagués pres millor color. Sense oblidar-nos, per descomptat, d’un, que no d’un altre, com Serafín Marín, mereixedor de molt més d’on l’han posat. Així les coses, entre els uns i els altres, i filant més fi, què falta? No gaire més. Honestament, venen uns que són totes les figures. La plana major del G10, inclòs Castella. Llavors? No serà que la falta d’interès d’algunes figures minven el nostre propi? Pot ser que sigui això. On busquem? Difícil pregunta.

No es tracta, doncs, d’una defensa de l’empresa ni molt menys. No sóc qui ni tampoc ella ho necessita. Tampoc crec que em caracteritzi ni se’m conegui així. Només que de la mateixa manera que el plantejament inicial ens va deixar sense alè, Toño Matilla, llest com pocs, munta uns cartells amb la pràctica totalitat de l’artilleria campant, amb les excepcions dels uns que no hi són. Pegues se’ls poden posar, és clar. Des de la inclusió dels altres, passant per la presumible comoditat en la presentació del bestiar (només cal veure el que han colat a Madrid), així com els alts i prohibitius preus que té la Monumental i que restaran públic, a més de la asfixiant crisi que només hi ha previst que la venci José Tomás.

Si fa un mes preguntava des d’aquest mateix lloc si estava mullada l’artilleria pesada, avui he de reconèixer que no és fàcil fer-los millor. Que no hi ha molt més entre les figures i que caldria anar-se’n a la resta de l’escalafó a buscar, gairebé a rebuscar diria jo, i ja veuríem. I és llavors quan diríem que no són cartells de figures. Morante i Manzanares tres tardes cadascun i alguns dels uns que fessin doblet. Per mi, encantat. Però poc viable sembla. Per a uns i altres.

Dolgut com el que més per com ha anat la temporada, sorprès per no veure una ofensiva en els preus per arribar a totes les butxaques, com ha passat a Còrdova (més morta que Barcelona però sense la seva política a la contra), o a Algesires , on hi ha tendidos de sol a preus (25 euros) d’andanada a la Monumental (i això fa més mal perquè aquí també és empresa Matilla), cal preguntar-se que és el que ens queda. Ens hem de convèncer que, malgrat tot això que no és poc, Barcelona ha de recuperar des de ja l’Esperit de la Mercè, dormit des de setembre, i tornar a reivindicar la nostra Catalunya taurina. Ens torna a arribar el moment. Fem un esforç per donar ambient a aquestes tardes, que torna Morante i Manzanares, a més de Serafín, el millor torero català des de fa molts anys. Que ens sobrin els motius per tornar a cridar llibertat, llibertat, que aprofitem el tirón per recollir totes les signatures que encara ens falten. Per manifestar-se contra qui vulguem. De fer-nos sentir una altra vegada perquè som més dels que molts creuen. Fer acte de presència on sigui. Dins o fora.

Sóc el primer que puja i baixa en l’ànim. Que em vinc a dalt amb la mateixa facilitat que vaig a baix. Anem a creure que això se salva, que tenim encara tecles per tocar per a aconseguir-ho i que ja estem sembrant per quan el terreny quedi lliure de mines nacionalistes. Mai abans l’afició catalana va dir tan clar el que volia. Seguim. Aquest, potser, sigui el camí.

Encara ho recordo. Que torni al juliol del 2011 l’Esperit de la Mercè del setembre de 2010. Malgrat els uns i del altres.

8 comentarios en “Els uns i els altres

  1. eh que no nos confundamos que 7 mil personas fuera de feria no van a ningun sitio y es sevilla tres cuartos. lo que tenemos que hacer es hecharnos a la calle de una puta vez

  2. Ahí está el problema. Lo que no puede ser, es que sólo se llene cuando viene José Tomás. Por ley de vida José Tomás algún día se retirará, y entonces ¿qué hacemos?, ¿dejamos de ir? Está claro que José Tomás es el mejor con muchísima diferencia, pero él no puede venir todos los días.

  3. pero santiago si vamos a ir 6 o 7 mil personas a la plaza en el mejor de los casos. si de esas 6 o 7 mil somos capaces de enganchar a 2 o 3 mil personas para salir a la calle es mucho el ruido que podemos hacer..

  4. És difícil mantenir l’esperit de la Mercé amb el que vàrem acabar la temporada passada i que va estar present fins i tot a l’inici d’aquesta quan ens prometien una correguda-festival de sis toreros, una política de preus raonables i una temporada valenta, per acomiadar-nos dels toros de la manera més digna posible.

    De la macro correguda no se sap res, els preus continuen sent el mes cars del món i hem d’esperar fins ¡¡¡el 26 de juny!!! per veure el primer toro a Barcelona en un cartell de mediàtics amb el torero local.

    Per últim, és molt significatui que probablement el cartell més important de la programació coincideixi amb la fira de Ceret, això ens dona una idea del coneixemente que té Matilla de l’afició catalana o el grau d’estima que li té. Res sorprenent, per altra banda.

  5. De acuerdo con la manifestación y a la cabeza de ella deberían ir, a parte de la gente que vive del toro, artistas, escritores, poetas, intelectuales, gente del teatro, del cine, etc. Gente que en diferentes ocasiones han firmado manifiestos en favor de la fiesta y de la libertad.
    Saludos.

  6. Lo que tenemos que hacer la afición es salir a la calle de manera definitiva, demostraR en formna de manifestación por las calles de Barcelona que nunca seremos ciudadanos de segunda silenciados por la clase política, necesitamos que nos vean los políticos, puesto que aunq consigamos las firmas, después hay una votación, no nos olvidemos, no hay nada ganado hasta el final, tienen que ver lo que exigimos.

    NOS QUEDA POCO TIEMPO DE DEMOSTRAR NUESTRA RAZA

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio está protegido por reCAPTCHA y se aplican la política de privacidad y los términos de servicio de Google.