Diumenge, 10 de juliol del 2011. Plaça de toros Monumental. Mitja plaça. Bous de Domingo Hernández (1r i 6è) i de Garcigrande, desiguals de presentació, més terciats els tres primers. El sisè es va retornar per fluix i va sortir un sobrer del primer ferro. Al primer, de nom Cascarón se li va premiar amb la volta a la plaça. Destacar segon i cinquè.

Julián López “El Juli“, de verd fort i or (dues orelles després d’avís i orella), Sebastián Castella, de lila i or (dues orelles i dues orelles) i José María Manzanares, de natzarè i or (salutacions després d’avís i dues orelles).

Els tres toreros van sortir a collibè per la Porta Gran. Van saludar una ovació després de trencar el passeig. Van saludar muntera en mà els banderillers Juan José Trujillo, Javier Ambel, Curro Javier i Luis Blázquez. Chocolate va ser ovacionat després de picar al sisè.

Llibertat, llibertat es va tornar a escoltar tot just començar la tarda. Tornava a reivindicar-se el nostre dret furtat, per segona vegada en un any, al Parlament on habiten els amos del moviment nacional català antitaurí. Tan a prop i tan lluny de Ceret, on accepten la catalanitat sense complexos. No arriba el moviment. Millor.

Aquesta llibertat, demanada i no concedida, pràcticament no va parar en més de dues hores de correguda, bona o molt bona a vegades, no tant altres. Barcelona és com és. Cal reconèixer que en massa ocasions es deslliga, amb raó o sense, i no hi ha Déu que li posi el mos. Però és així. Aviat va poder començar, encara que el president Blanco, amb bon criteri, va tirar de les regnes i li va indicar a El Juli que d’indult ni parlar. Julián ho sabia i va muntar la seva espasa i va estimbar d’una gran estocada a un gran toro amb mort de brau. Cascarón va rebre l’honor merescut, el de la volta a la plaça en l’arrossegament. Juli també es va emportar el seu després d’una faena que va prologar amb bones veròniques i un quite per gaoneras, a qui va replicar Castella per ajustades xiqüelines. Un gran quite del francès. Muleta en mà, el madrileny va començar per baix, flexionant la cama, pur i profund, amb un gran canvi de mà i un trincherazo. El toro va envestir incansable a una muleta poderosa, arrossegada per la sorra, que li va exigir la seva bravura. Faena rodona i llarga, en el mig sobre les dues mans. De dreta i naturals, lligats amb canvis de mans i llargs de pit. Una gran faena, sí senyor. I va començar el flamejar de mocadors demanant l’indult per Cascarón, que havia passat com un tràmit el terç de vares, que no tenia les millors hechuras per a ser pare i que es va afligir quan Julián li va donar la seva última oportunitat per a la vida. El quart va ser encastat, amb viatges no gaire llargs i amb transmissió. Ho va anar consentint el torero en el mig una altra vegada per poc a poc anar allargant els pases i, el que és més important donada la seva dimensió i capacitat, aconseguint-ho. El però de la faena pot ser que de vegades s’emboliqués una mica, per l’afany del torero i els problemes de l’animal. Un altre volapié d’execució espectacular, amb l’espasa despresa, li posava a les seves mans un altre trofeu.

Sebastián Castella, si de números parlem, va ser el triomfador de la tarda. Quatre orelles en total, que bé i millor haguessin estat tres, però Barcelona és així. Deslligada i passional. El segon va ser un altre gran bou, vingut a dalt en banderilles i amb el punt d’emoció que li va faltar a Cascarón. Va durar menys en una faena del francès començada de manera magnífica amb estatutaris, lligats amb una pas canviat amb l’esquerra i un bon pas de pit. Va ser un començament de clam que va donar pas a una faena de Castella molt pulcra sobre la dreta a la que li va faltar una mica d’ajust en els pases. Amb l’esquerra va patir una enganxada que va baixar un punt el diapasó de la tasca, que va tornar a remuntar amb la dreta, amb bons pases lligats, per acabar escurçant les distàncies, agafant el toro per l’esquena amb diversos circulars. Labor que va arribar molt als tendidos i que va rematar d’una bona estocada. El cinquè també va ser un bon toro, amb noblesa i classe. Castella va construir una faena semblant a l’anterior que va començar a la boca de reg amb els seus ja clàssics canviats per l’esquena. Les dues primeres tandes amb la dreta van ser del millor de la seva actuació, molt lligades i temperades, a més de més cenyides. A partir d’aquí, i després d’un mig desarmament quan torejava al natural, la faena va perdre vol. El de Besiers va buscar una altra vegada la proximitat dels pitons per reprendre el pols de la labor. Aquesta vegada l’espasa va caure despresa i la llibertat del públic, deslligada ja gairebé del tot, el va premiar amb dues orelles.

La fama de bona sort en els sortejos de José María Manzanares es va truncar aquesta tarda. Ja era hora van pensar els seus companys. Manzanares es va endur el lot més exigent i amb menys possibilitats. El tercer es va pensar sempre quan i com envestia, vencent en els seus viatges i sense gaire recorregut. Ho va intentar el torero i ho va consentir tot el que va poder. És clar que era el toro el que no podia, encara que a punt va estar de ficar-lo a la cistella, fins i tot algunes tandes destres van tenir cert lligam. Va quedar sempre per sobre la disposició de l’alacantí. Es va obstinar a matar-lo rebent i va punxar tres vegades abans de desistir i receptar un volapeu d’antologia. El sobrer que va tancar plaça tampoc va ser el bou que s’esperava. Molt bé picat per Chocolate i amb un par de banderilles descomunal de Curro Javier, Manzanares va agafar muleta amb el dubte de si era veritat o mentida el galop del toro. Ràpid es va destapar l’animal, que va vendre a contracor les seves envestides, que va reposar al final de cada pase i amb el qual Manzanares va treure algun bon pase amb la mà dreta, tornant a estar per sobre del toro. Amb l’esquerra va ser menys possible lluir-se i va tornar a l’altra mà quan ja el toro va dir amb autoritat que no. Com obstinat estava feia una hora, va tornar a citar-lo en la sort de rebre per aconseguir una estocada sublim. Era el que faltava perquè el lliure públic català aconseguís el seu objectiu. I el president, tan ferm en la seva decisió encertada de no indultar Cascarón, va tornar a cedir en les pretensions liberals del respectable com amb Castella.

Vist el vist, amb uns preus altíssims, amb una calor asfixiant a ple sol i que el fet d’acudir als toros a la Monumental sigui pràcticament clandestí, mitja plaça té el seu mèrit. No és fàcil anar als toros a Barcelona. Per això, aquestes tardes de glòria i llibertat taurina de vegades es desgavellen. No sé si és millor. O si és pitjor. Però és així. Som així. I així, en apoteòsica sortida a collibè, es van anar els tres toreros rumb al Carrer de la Marina.

Això no es prohibeix. Segueixo pensant que no passaran.

Fotos: aplausos.es