“Niño, sube a la suite dos anisettes…” Encara que no anem a perdre els alamars. Ens els prenem abans d’anar al cinema . Hi ha una inversió. 12 sales, 12. Com els festivals del gran Don Pedro Balañá. Només va haver-hi i hi ha un Don. Després va venir Pedro. Després Pedrito. Ja no caben més diminutius. Vist el vist, millor.

Són moltes les vegades que penso i no ho escric. Penso que potser empitjora, que potser no sigui el moment. Hi ha dubtes. Però el d’avui no em deixa, fins i tot gairebé em desvetlla de la meva santa migdiada i per aquí no paso. 12 sales, 12, en Las Arenas, aquest nou centre comercial a la vella plaça de toros. Es deixa a un costat els sentiments i posem per davant la butxaca ben plena. És com, permetin-me la comparació, comprar-se un cavallet, estimar-lo, engreixar-ho, compartir vida amb ell, per després tallar-li el pinso, deixar-lo morir de vell i aprofitar la seva carn per a un estofat. Ètic no sembla. Això sí, la façana respectar-la, si us plau. Per allò dels remordiments. Que li buidin les entranyes, però que li facin una magnífica operació en la cara. Maca per fora, podrida per dins. Sense cor. Que ja no batega. Que això no és viure encara que es tingui diners.

Com a empresaris, un excel·lent. Com a taurins suspenen al juny i al setembre. Mitja Barcelona de cinemes i teatres són seus. Bona gestió. En toros ni un dur ni un euro. Va tancar Las Arenas per anar escurçant la Monumental. Es va treure la part més dura de les novellades durant gairebé 20 anys en un època fosca que costava als novellers més que una suite i els alamars d’un vestit puríssima i or, per acabar apartant-se de la primera fila, sense acabar de deixar anar les regnes, en 2007. Ni lícit ni ètic. Tampoc ho va ser el silenci de l’afició. Però mals empresaris no han estat sense invertir en toros, com a exemple aquestes 12 sales, 12 d’una tacada. M’expliquen els dubtes davant el grandiós esforç econòmic a posar una lona geganta en la façana de la Monumental anunciant la temporada passada. En els toros retall econòmic. En la resta, grandesa. No quadra. Ètic pot ser, però lícit no sembla. Tot el seu imperi gràcies a Don Pedro i als toros. I quan els toros han necessitat a l’imperi, els vaixells han plegat veles i els canons es van quedar sense disparar.

Jo no hagués pogut. Matar i gaudir amb la seva mort. Las Arenas sempre ha estat un somni per a mi. Només havia anat una vegada en una revetlla de Sant Joan a meitat dels 80. No sé perquè em tenia boig. Fins i tot em va escriure dues cartes quan va complir 100 anys que algun dia tornaré a publicar. No em valia amb la seva veu. Sempre que acudia per allí, li feia fer un volt per fora al meu pare per veure si hi havia algú o una porta oberta i colar-nos. Fins i tot trucava per telèfon al número que venia en un llibre vell que hi havia a casa. Jo era un nen i el conserge ja s’havia anat. Al final vaig entrar. Pot ser que fos l’últim aficionat a trepitjar-la abans que li extirpessin les entranyes. Pot ser que Enrique Guillén fos l’últim torero a entrar. Era abril de 2002. Abandonada, plena d’arbustos i males herbes, amb les seves andanadas de fusta. Vella i natural. Una mica trist també. Alguns indigents i dos bojos. Ara no sé el que és ni ho comprovaré de moment. La meva plaça que mai va ser meva ja no és plaça. Ja no fa falta que el nen pugi dos anisettes. Ara pujarà jerseis de Zara i ulleres 3D per anar al cinema.

Just quan Las Arenas surt del quiròfan reconvertida en una altra cosa, la Monumental encara en silenci un decisiu 2011. De guanyar la batalla de la llibertat estic convençut i segur. Per via ILP o per via del Tribunal Constitucional. Perquè és ètic i lícit. Perquè és l’única sortida cap a l’equilibri de la justícia. L’altra part… Temps al temps encara que no ens sobri. Aquest 2011 té destinació final en l’1 de gener de 2012, per després créixer i renovar-se com Las Arenas. Però amb torería i sense males herbes. Temps haurà de rectificar. Jo el primer. Com més aviat millor.

“Niño, sube a la suite dos anisettes…”, que me’ls vaig a prendre de tota manera a la salut de la qual va ser i ja no és. Puja’t, també dos de cor, encara que a alguns ens sobri. A uns altres, els falta.