Per fi una alegria

El passat dissabte finalitzava el llarguíssim San Isidro i, amb el parèntesi de la corrida de rellons del diumenge,el dilluns començava la del Aniversario. El to de tot el que ha passat ha estat menor. Tot o quasi tot, menys avui. Des del passat dimecres fins avui, aquesta ha estat la setmana de toros a Madrid:

EXCEL.LENT: Competència. Art. Raça. El toreig. Morante de la Puebla i Daniel Luque. Fins Cayetano. Ha succeït en el tercer de la corrida d’avui amb un toro de Núñez del Cuvillo. Morante a la verònica ha tornat a parar els rellotges. Sí, una altra vegada. Luque li va replicar, i bé, per un altre del mateix pal, que té mèrit, a més de convidar de nou al de la Puebla. Tota la gràcia es va ajuntar a les seves xiqüelines i en la mitja ajustada, tan cenyida com natural. I allà que va anar Luque, una altra vegada per xiqüelines, amb la mà baixa. Las Ventas crugia després de 30 tardes. Això és el que estaven esperant. El toreig. Però hi va haver més en el quart. Un mecido i poc a poc toreig de sortida de Morante a la verònica, a qui va seguir un quite per davantals més poc a poc si és possible, amb més sevillanía si es pot. De rematada? Una mitja belmontina enroscada, interminable. De Morante. Després va aparèixer Cayetano, que havia presenciat un autèntic recital. Li va sortir la casta més Rivera per dur-se la capa a l’esquena amb una llarga i quitar per gaoneras. Las Ventas de nou es va posar en peu. El toreig amb la capa ha pres Madrid, ha estremit a tothom qui l’ha vist. M’ha agradat Cayetano. Més encara Luque. Que bé han torejat amb la capa! I Morante? Aquest és una altra cosa. Impressiona. No s’oblida. M’alegro, sóc morantista.

NOTABLE: Seguint amb la tarda d’avui, és notable l’actitud dels tres toreros per quallar dos terços de quites per a la història. Luque ha arriscat la seva labor de muleta per engrandir una tarda de toros, perquè per una vegada la capa guanyés a l’últim terç. A més, replicar a Morante no és fàcil, cal tenir casta per fer-ho. I saber torejar, és clar. Aquesta és l’actitud que tant s’ha trobat a faltar durant tantes tardes a la fira, la de l’ambició, la de voler, la de prémer. La de ser figura del toreig. Important Morante també, que amb el seu colossal primer quite va despertar de l’acomodament als altres dos. Potser sense aquest quite no hagués passat la resta. Però ara ja és igual. El fet, fet està per sempre.

 

CORRECTE: Fernando Robleño i Sergio Aguilar. Robleño va aconseguir el divendres una de les poques orelles d’aquesta fira, concretament la sisena i última dels matadors. Davant d’un sobrer de El Torreón, el torero madrileny va aconseguir una digna actuació. Sense obtenir trofeu, Sergio Aguilar va deixar bones sensacions en la corrida de dijous, amb toros de Javier Pérez Tabernero. Cap dels dos toros que va sortejar li va donar opcions de triomf. Tot i això, va deixar una altra vegada sobre la arena venteña la sensació d’estar a un pas de col.locar-se en una altra situació. Falta que un toro l’envesteixi. Aquest any no ha pogut ser. A més, tal com s’ha vist a alguns toreros, aquest Aguilar podria ser una bona alternativa a massa acomodament per la part alta de l’escalafó.
 SUFICIENT: Diumenge i fora d’abonament, els rellonadors van aconseguir omplir tres quarts de plaça a la tercera sessió de cavalls en un menys d’un mes. Diego Ventura va tallar quatre orelles de la corrida de Los Espartales i va obrir la Porta Gran. Ja la setmana passada destacàvem l´alenada d’aire fresc que suposen aquestes corrides, comptant que és un públic diferent. Però compte amb els abusos. Aquest públic ho admet tot, des de l´afaitat dels toros (reglamentari per descomptat), fins a un relló als baixos, passant per múltiples piruetes sense bou i sombrerazos a la recerca d’un fàcil aplaudiment, sense oblidar quan les cavalcadures surten ensopegades o passades en fals. Tot això l’allunya de l’espectacle de a peu en quant a exigència i pel que fa a veritat. Sí que s´ha de dir que és el que el públic demanda, com també és cert que el relloneig té bellesa i un alt exercici de doma. Però l’altre també pesa. Que no abusin.

SUSPENS: La del dissabte, darrera de fira, tenia el seu premi gros reservat. Estava anunciada l’esperada corrida d’Adolfo Martín, una de les desitjades per l’aficionat, que és qui paga. Doncs tampoc. Resulta que el ramader porta uns 10 toros dels que només aproven dos, que tampoc es lidien perquè Adolfo se’ls emporta. Davant la situació, l’empresa porta una del Marqués de Domecq, un ferro que no li agrada a gairebé ningú, perquè fa molt que no està a les fires, perquè cabreja al personal i, perquè crec jo, als toreros anunciats tampoc els faria molta gràcia. D’un dia per l’altre no ha de ser fàcil trobar una corrida per a Madrid. Val. Però una del Marqués… Bé Choperitas, per acabar un plat ben fort, perquè ningú quedi insatisfet ni indiferent.

DEFICIENT: El sud té el seu encant. I un altre aire. Diferent. Com la Costa del Sol. A mi també m’agrada el sud. A Javier Conde, també. Però Madrid és una altra cosa. Diferent. Dimarts el malagueny va fer el passeig i poc més. Tampoc és una cosa que sorprengui massa. No enganya a ningú. Sense voler o sense poder, li va caure en sort un bon toro de Vellosino, amb el qual mai es va confiar. A més va donar un curs de com passar 10 minuts davant de la cara d’un toro, anant i venint, posant ara la muleta però després la trec i no cito, i millor ara me’n vaig una altra vegada, però tornaré… O no. No és això l’art. Dic jo que ha de ser una altra cosa. Mal el torero i pitjor el que el va contractar. L’art de torejar no és a la gomina.

Fotos: www.las-ventas.com

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio está protegido por reCAPTCHA y se aplican la política de privacidad y los términos de servicio de Google.