San Isidro entra ja en la seva recta final. Amb la corrida d’avui, tan sol queden tres festeigs més, encara que a continuació s’enganxa amb la del Aniversario. Fins a aquest moment, la fira no ha agafat vol, dominant l’avorriment en un abonament que demana a crits una reforma o una nova composició. D’aquesta manera, aquesta última setmana, que va de dimecres a dimecres, es resumeix en la següent classificació:

EXCEL·LENT: La paraula que més es repeteix entre els toreros és sort. Normal. Aquesta paraula divideix el bo del dolent, és la prima línia que separa el ser o no ser, la vida i la mort. És la que converteix la pena en alegria, el plor en somriure. Afortunadament, apareix en massa tardes, es fa present sense cridar-la i divendres va impedir, una vegada més, que la festa dels toros es vestís de dol. No hi ha explicació possible, no se li pot donar més voltes. Sort. Julio Aparicio va sofrir la banyada més impressionant que un pot recordar i la sort va fer el seu treball, el seu bon treball. Per això els toreros l’anomenen tantes vegades. Per això se li encomanen més que a cap altre sant. Gràcies, Sort.

NOTABLE: Serafín Marín va actuar el dijous 20 de maig i va tornar a agafar la bandera de la indignació i de la rebel·lia, la de no callar i lluitar contra un destí que sembla tenir mal final. La senyera catalana i la barretina van prendre Las Ventas, portada pel torero de Montcada en el passeig. I li van xiular al principi per decidir-se a aplaudir després. Un gest important que no és seguit ni recolzat per ningú més. O gairebé ningú. Quatre copets a l’esquena, un “molt bé tiu, que valent ets! “, i quan es gira… res de res. Ni amb l’aigua al coll reaccionem. Almenys, Serafín ho intenta, com pot. I la resta de professionals? Sense comentaris.

 

 

 

CORRECTE: Les corrides de relloneig suposen un oasi al desert isidril. Dissabte es celebrava la segona de fira i Diego Ventura i Leonardo Hernández (l´últim per segona vegada aquest any) obrien una porta gran tancada encara per a tots els de a peu. És cert que és un altre públic diferent el que acudeix aquestes tardes, que el nivell d’exigència és molt menor i que les orelles cauen amb més facilitat. Aquestes tardes suposa un respir quant a entreteniment per a un públic peculiar. A més, Hernández, amb aquest nou triomf, demana lloc al mateix Ventura i a Mendoza, ja que va camí de proclamar-se clar triomfador d’aquesta fira. Encara que sigui a cavall.

 

APROVAT: Va aixecar moltes crítiques la nova tarda que li van oferir a El Cid per substituir a Manzanares el divendres. Per resultats, no era el més lògic. Però al final va vèncer. També cal tenir casta per acceptar una tarda més, quan tot estava preparat per proclamar el seu final, per acabar amb El Cid per sempre. De vegades, massa, oblidem el que els toreros es guanyen en l’arena i, allà, El Cid ha aconseguit molt, sobretot a Madrid, el lloc on es va tornar a reivindicar. Que les oportunitats poden semblar moltes és veritat, però l’última li va sortir bé. I això també és de toreros. Jo me n’alegro. Més encara, veient el nivell d’altres. Aquest torero és necessari.

 

 

 

 

SUSPENS: Si tot fos façana, cornamenta exagerada i presència, Samuel Flores seria a totes les fires. Avui dimecres, se salva de la crema el sisè. La resta, com gairebé sempre. Uns mansos, altres amb poca força, altres amb perill… i pocs braus. Sempre hi va haver rics i pobres. Samuel, crec, és dels rics. Està sense anar uns anys a Madrid i després torna a la càrrega. I una altra vegada el mateix. Però és ric. Un toro bo no fa una bona tancada. Són massa anys fracassant. Si hi ha ramaderies comercials que són el blanc de moltes crítiques, la de Samuel Flores forma part d’un fals torismo que aporta poc. Però Samuel és ric. Els que toregen els seus toros, solen ser “pobres”. Tot té una explicació.

 

DEFICIENT: Va confirmar la seva alternativa fa dos anys i dimarts tornava a Las Ventas. Cayetano va donar una mala imatge. Semblen massa cures durant massa anys, torejant per un circuit de places menors, buscant placearse i, segons diuen, amb un caché més que respectable, que em sembla molt bé. No és qüestió de si és millor o pitjor que altres, de més o menys qualitats. És qüestió que ha tingut un tracte de favor, més o menys guanyat, per part d’empresaris i d’afició, encara que aquesta última és la que té l’elecció lliure i legítima. Amb aquesta actuació, presenta encara més dubtes. Sense Rivera i sense Ordóñez en els seus cognoms, la història hagués estat molt diferent, aquest bon tracte se li hagués negat i se li hagués passat moltes menys coses per alt. Ara, quan ja no es pot estirar més i cal tirar cap a endavant, Cayetano no avança. No noto ni més ni menys exigència que a d’altres. Ara és quan se li mesura igual que amb la resta. I ara és quan la cosa canta.

Fotos: www.las-ventas.com