Abans de les grans ramaderies, de les matinades recorrent la dehesa a cavall i de les grans places, hi havia un adolescent d’Ulldecona completament captivat pel bou brau. Fascinat per la força de l’animal i per tot el que envoltava aquell món, passava els estius entrant i sortint de la ramaderia del seu poble amb bicicleta, buscant qualsevol excusa per estar a prop dels animals.

Encara anava a l’ESO quan va començar a acostar-se a la finca de Fernando Mansilla. Primer pedalant pels camins del poble. Després amb una moto. Més tard amb cotxe. Sempre amb la mateixa obsessió silenciosa d’estar en contacte amb el toro.

No venia d’una família de ramaders ni havia crescut entre cavalls. Obrir una porta, entrar a un corral o acostar-se a un animal li imposava respecte, però tenia clar que hi volia dedicar la vida.

A poc a poc, aquell xiquet que mirava des de fora va començar a quedar-se dins. Els estius a la ramaderia es van convertir en una escola paral·lela. Va cursar estudis de grau de producció agropecuària a Vic. Mentre altres companys feien pràctiques en explotcions de porcs o vaques de llet, ell aprenia rodejat de bous braus. Fernando i Cristian Mansilla li van ensenyar gairebé tot el que sap. I Carlos encara en parla amb aquella gratitud serena dels qui saben exactament d’on venen.

A la ramaderia Mansilla totes les feines es feien a peu, amb una vara a la mà i moltes hores caminant darrere dels animals. Allí va aprendre a moure bous des de prop, a llegir-los gairebé cara a cara, però també va entendre les limitacions que tenia sense dominar el cavall. “Jo ni tan sols sabia muntar bé a cavall i pensava: si se m’arrenca un bou, no sabré què fer”.

Aquella inseguretat li va fer veure que, si realment volia dedicar-se al campo bravo, havia d’aprendre molt més que les feines bàsiques del camp. Necessitava dominar el cavall i entendre la doma, una disciplina imprescindible que va aprendre a Benicarló de la mà de José Luis Ferreres. El cavall que li havien regalat els seus pares deixava de ser un animal bonic per convertir-se en una eina, en un company, gairebé en una extensió del cos.

L’any 2019 es va assabentar que la històrica ramaderia de Partido de Resina buscava un vaquer. Sense pensar-s’ho gaire, va carregar el seu cavall i va baixar direcció Andalusia per provar sort. Hi anava amb més il·lusió que seguretats. Quan va arribar a la finca sevillana, tot li va semblar immens. La dehesa. Les distàncies. Els bous. El silenci. La prova va anar bé i s’hi va quedar.

I just quan començava a trobar el seu lloc, el món es va aturar. La pandèmia va colpejar el sector taurí amb una duresa desconeguda. Corrides cancel·lades. Places tancades. Ramaderies ofegades. A Carlos li van comunicar que havien de reduir personal i que no podien continuar comptant amb ell.

En lloc de tornar a casa, va fer una altra cosa. Va agafar el cotxe des de Sevilla i va conduir completament sol fins a Ávila. Les carreteres estaven buides. El país sencer vivia tancat i en silenci. I ell avançava cap al nord buscant una oportunitat per continuar al camp.

La va trobar a la ramaderia de José Escolar. Allí va descobrir un altre tipus de toro. Un animal exigent i seriós, marcat per l’encaste Albaserrada. També va conviure amb El Fundi i amb una de les imatges més dures que recorda: una corrida esepctacular preparada per Pamplona que, a causa de la pandèmia, acabaria a l’escorxador sense haver estat lidiada.

Però el camp bravo té alguna cosa de camí interminable. Una finca porta a una altra. Un aprenentatge t’empeny cap al següent. Després vindrien Samuel Flores, Fuente Ymbro o Victoriano del Río, algunes de les cases més importants del panorama taurí. A cada lloc va aprendre un toro diferent. Una altra manera de moure’l, entendre’l i cuidar-lo.

A Samuel Flores va veure de prop els tentaderos d’Enrique Ponce. Encara avui parla d’ell amb admiració. “Era capaç d’agafar una vaca que semblava que no servia per res i convertir-la en una gran vaca”. A Fuente Ymbro el va impressionar Miguel Ángel Perera, sobretot per la seva manera d’entregar-se al toro lluny de les càmeres i les places. I a Victoriano del Río va descobrir el ritme exigent de les grans ramaderies, on la pressió, el volum de feina i el nivell dels animals obliguen a aprendre ràpid.

Fins que, després de tots aquells anys voltant per Espanya, el camí el va tornar a portar al mateix lloc d’on havia marxat. Al gener del 2026, Carlos Castell tornava a Partido de Resina, però ja no era aquell jove insegur. Aquesta vegada tornava com a mayoral i amb això arribava també una responsabilitat enorme. Des del primer dia va notar que tota la finca vivia pendent de la cita de San Isidro. Els deu bous seleccionats corrien dues vegades per setmana i menjaven un pinso especial. Tot girava al voltant de preparar Madrid. El gran dia va arribar finalment dimecres passat. Encara que havia debutat com a mayoral en una plaça el passat mes de març a San Agustín del Guadalix, en una corrida de la Copa Chenel, el primer gran repte es presentava a Las Ventas. Al matí els nervis li van envair el cos. “Intentes dissimular-los fins que et poses el traje de corto, però per dins els nervis et mengen viu”, explica. Carlos reconeix que la corrida no va anar com s’esperàven, però considera que no s’ha de donar la culpa únicament als toros.

Ara ja pensa en Ceret, Vic-Fezensac, Cuéllar i els pròxims compromisos. El calendari no s’atura. En realitat, hi ha una imatge molt més senzilla que resumeix millor la seva vida. Un home a cavall, recorrent la dehesa a primera hora del matí. Els dies comencen abans que el sol escalfi el camp. A les vuit del matí ja és a les quadres. Mentre alguns preparen el menjar dels animals, ell surt a cavall a recórrer la finca. Vaques. Vedells. Bous. Quilòmetres de tanques. Mirar si hi ha algun animal ferit, una vaca a punt de parir o qualsevol detall fora de lloc. És una feina silenciosa. De vigilància constant. De moltes hores i poques pauses.

Però també és la vida que molts aficionats al toro bravo només poden somiar. Perquè aquell adolescent d’Ulldecona que abans recorria els camins de sorra amb bicicleta per anar a veure bous de corro és avui l’home que travessa la dehesa a cavall cuidant els històrics Pablo Romero, amb la sort de llevar-se cada matí envoltat d’alguns dels toros més admirats i impressionants del camp espanyol.