La cara de Mario Vilau era un poema. Un cop més, en aquesta temporada sortia caminant amb el vestit de llums —ara ja blaugrana i or—, com a clara evidència del que havia succeït instants abans a les arenes d’Arles. Vilau ho havia donat tot, s’havia entregat totalment, s’havia buidat per complet, però l’espasa, igual que a València, el privava d’una altra porta gran en una plaça de primera categoria.

El punt culminant de la matinal es produí en el cinquè novell. Vilau va rebre el de Tardieu Frères amb veròniques de genolls al terç de màxima exposició. El torero era conscient que seria enganxat, el públic també ho pressentia, i el mateix novell semblava saber-ho. Vilau no es va immutar fins que l’astat el va projectar pels aires, episodi que amb prou feines va commoure una afició que pràcticament no va reaccionar quan el català es va reincorporar il·lès. Més enllà d’un valor tan evident, Vilau va traçar una faena templada i profunda, de domini i mà baixa, que va fer alçar l’afició del tendido en més d’una ocasió. Va comprendre amb precisió un extraordinari novell de Tardieu Frères, premiat amb la volta a l’arena. El català, però, es va encallar amb l’espasa i va deixar escapar dues orelles incontestables.

En el seu primer oponent, un novell alt i lleig de Vieux Sulauze, que no va facilitar gens la tasca, el va rebre a portagayola i, des d’aquell mateix instant, es va evidenciar que el torero hauria posar-ho tot de la seva part. L’animal va sortir amb la cara alta, completament desentès i transmetent un perill sord. Vilau, a força de tossuderia, va anar sotmetent-lo progressivament fins a acabar imposant-se a un toro que en cap moment es va entregar. L’esforç i la tenacitat del català van ser recompensats amb una orella, després d’una mitja estocada que el novell va anar introduint-se a poc a poc.

Va obrir la matinal un novell de Blohorn, amb classe i una notable banya dreta que Nino Julián va saber aprofitar, mostrant-se voluntariós i variat en tots els terços. Per l’esquerra, però, l’animal era un altre totalment diferent, i el francès no hi va trobar acoblament. Va fer una volta a l’arena després de fallar amb l’espasa. En el seu segon, d’Alain Tardieu, va tornar a evidenciar el seu ofici davant d’un novell col·laborador que no li va plantejar grans dificultats. La seva actuació, correcta i decidida, li va valer una orella.

L’actuació de Víctor va constituir un exemple paradigmàtic del noviller modern, en què la postura preval sobre la veritat. Va torejar amb templança i verticalitat un bon novell de San Sebastián. Tanmateix, hi va faltar l’element essencial: el cenyiment, el fet de passar-se l’animal per la faixa i la demostració inequívoca de voler ser torero. Els avantatges excessius que va adoptar no van impedir que els seus paisans sol·licitessin les dues orelles, petició que el president només va atendre parcialment. Davant del noble novell de Taurelle et Fils, no va acabar de prendre vol, i la distància entre la seva disposició i la de Vilau en el novell anterior va ser massa notable per captar l’interès del respectable.

Per diverses raons, cap de les tres orelles concedides en la matinal —qüestionades per alguns sectors— no van tenir el pes propi d’una plaça de primera categoria. L’afició francesa, sovint exigent, també sap mostrar-se afectuosa amb els seus i amb aquells que tot just s’inicien. Tot i això, en el cas de Vilau, amb una espasa a l’altura del seu toreig, avui parlaríem d’una actuació de tres orelles rotundes en una de les places més rellevants de França. Encara resta marge per corregir aquesta assignatura pendent de cara als forts compromisos del mes de maig a Sevilla i Madrid.

Foto: Daniel Chicot