Voler, sí, però poder només Fernando Adrián

Diumenge, 15 de maig de 2011. Plaça de toros Monumental. Fluixa entrada. Sis novells de Domingo Hernández, justs de presentació i més terciats els tres primers. Nobles i de bon joc, va destacar sobretot el quart.

Damián Castaño, de rosa i or (palmes i salutacions), Diego Silveti, de verd poma i or (ovació després d’avís i silenci) i Fernando Adrián, de canya i or (orella i orella).

Adrián va sortir a collibè per la Porta Gran. Castaño, de Salamanca, i Adrián, de Madrid, van fer la seva presentació.

Barcelona, malgrat les circumstàncies, continua sent plaça de primera, per la qual cosa un triomf aquí, especialment pels novellers, pot ser un revulsiu per fer-se notar en el dur escalafó novilleril. Més encara quan pel corralet surten animals com els d’avui, amb possibilitats, molt a modo i alguns oferint un triomf gran. Però no va passar sempre. Entre tots, va treure el cap el debutant Fernando Adrián, que va acabar per obrir la porta gran. Una orella en cada novell va tallar el madrileny, que va sortejar el lot més baix de possibilitats de la tarda. Al tercer li va aconseguir dues tandes que van ser el punt més alt de la faena. Una pel pitó dret, perdent-li un pas entre cada pase, ja que quan no ho feia, el novell protestava i es posava més incòmode. L’altra va ser al natural, de mà baixa i d’un en un, sempre amb sentit i entenent les condicions de l’animal. Bona sensació va deixar aquest jove i molt nou Adrián. I és que el que vol fer és bo. Perquè, afortunadament, el toreig no és pim, pam, pum. No. És una altra cosa. Tant és que sigui més concret un trasteig o més reunit en algú que comença. Aquest era el cas. Adrián, amb la seva orella en l’esportó, va sortir decidit en el sisè, acarnerado y banyabaix obert, rebent-ho amb tres farols de genolls i amb bones veróniques. A menys en la muleta el novell, el torero li va anar agafant l’aire fins a aconseguir una bona tanda amb l’esquerra. Per això va agradar Adrián, pel seu concepte, per un bon pase o per una bona rematada, que els va haver-hi i suficients. Perquè va semblar un torero, que vist el vist, no és fàcil. Al tercer ho va despatxar d’una estocada i al que va tancar plaça d’una punxada i una despresa.

Damián Castaño va desaprofitar una gran ocasió. El quart va ser un novell d’una profunda i incansable classe en la seva envestida. La seva faena va ser a preu fet, plena de voluntats, però amb pocs encerts. Pràcticament cap a recordar, de no ser per un encimismo al final i una obsessió per passar-se al toro per l’esquena. Mentre, Monaguillo va continuar envestint. No era qüestió de quantitat. L’ovació gran, la que va buscar sense trobar Castaño, se la va enportar en l’arrossegament el de Domingo Hernández. Al que va obrir plaça ho va rebre a portagayola. Va ser aquest el novell més petit i incòmode, amb viatges més curts. Tampoc aquí Castaño va aconseguir connectar amb el tendido. El pitjor ha de venir ara: i ara, què?

El mexicà Diego Silveti va compondre dos trasteigs llargs. Tampoc es tracta d’això, però es va decidir a canviar la qualitat per la quantitat. Mal assumpte. Va realitzar dos quites amb la capa a l’esquena i amb la muleta no va trobar el camí més correcte. El segon va tenir dues sèries envestint molt bé per a baix però aviat es va avorrir, sense poder assegurar que tingués els seus motius per fer-ho. Silveti també va donar molts pases, però és que tampoc és això. I el cinquè, el segon en el rànquing animal de la tarda per la seva qualitat, no va passar de correcte, pecant de citar al fil del pitó i amb la cama retardada. Una altra ocasió perduda. I per voluntat, de la mateixa manera que li va ocórrer a Castaño, no va ser. Pitjor solució.

És millor deixar entreveure. És el que va fer Fernando Adrián, apuntar una maneres que il·lusionin i que et vinguin de gust tornar a veure-les. Va ser la diferència. Va ser la qualitat.

Foto: Faricle

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *