Ahir es va presentar a l’Hotel Oriente, situat a La Rambla de Barcelona, el llibre La Monumental de Barcelona, de Joselito a Manolete. El seu autor, José Luis Cantos Torres, va estar acompanyat per Alberto Taurel, que va presentar l’acte i pel degà dels periodistes taurins a Catalunya Antonio Santainés, a més de Maria José Cabezas, sastre taurina de barcelona i la pintora Maria Franco Docavo.
El llibre tracta sobre aquesta primera part de la història de la Monumental, amb nombroses estadístiques i detalls. Per Taurel, “la lectura del llibre et transporta fins a aquests anys, doncs detalla amb precisió fins al color dels vestits de torejar d’alguns toreros“. Santainés, per la seva banda, va relatar tardes memorables de la història taurina catalana, explicant amb detall la presentació de Carlos Arruza el 25 de juliol de 1944, al mateix temps que sentenciava amb una frase directa: “Amb la grandesa que ha tingut Barcelona, ara vindran cuatro ximples a dir-nos que aquí no hi ha afició“.
L’autor del llibre va expressar la seva satisfacció per veure publicada la primera part de la seva obra. “Tot l’esplendor que va tenir la Monumental és gràcies a Balañá, a Balañá Espinós per suposat“. Cantos també va fer referència a l’enorme quantitat de corrides que es celebraven en la dècada dels 30, molt superior a la resta de places. D’altra banda, cal destacar la presència de Maria José, que va decidir comparèixer en aquesta presentació tot i haver perdut la seva mare el dia anterior. El nostre més sentit condol per a ella.
JOsé Luis no pude asistir pero tengo el libro con una hermosa dedicatoria tuya firmada en el doce de la Monumental Felicidades y un fuerte abrazo
José Luis: enhorabuena por el libro y no te preocupes por las significativas ausencias. Hace años, en ese mismo hotel, en el gran salón de abajo, se presentó el libro de Antoni González. Lleno hasta la bandera, presencia institucional, Chamaco padre recién llegado de Huelva para presentar el libro, el autor -arquitecto y buen crítico, yerno de Mariano Cruz además- llorando de emoción porque era “una tarde histórica como aquellas de Chamaco y Bernadó en la Monumental”, y luego leías el libro… y era un churro (con un papel exquisito, eso sí). Pasó desaparecibido en los medios y ya nadie se acuerda de él. Espero que tú, sin tantas pretensiones sociales, con más ética del trabajo y sin abusar de la emotividad (el video me encantó porque tenia la medida exacta) hayas conseguido hacer “el libro de la Monumental”.
No he llegit el comentari del senyor Guixà fins avui. Potser millor així. Senyor Guixà: és convenient anar per la vida amb un xic de més informació. I, si es possible, d’humilitat i d’educació. L’edició del meu llibre al qual vosè es refereix es va esgotar. Les continues peticions que rebo (molta gent el recorda i el voldria) he de reconduir-les cap a les biblioteques. En l’acte de presentació (1996) no hi havia cap representació institucional, ja que el senyor Bargalló hi va ser per la seva relació personal amb l’editorial. La família Borrero hi va assistir acceptant la meva invitació. Bernadó no es va prendre la molèstia. Ni en la redacció del llibre ni en la presentació hi va haver cap pretensió social. Ni recordo que ningú plorés. Ara penso que potser sí va hi haver algú que plorés, a la sala, però no d’emoció sino d’enveja. Bé , no cal amoïnar-se, això també té solució. Sort!