Des del món de les llibertats perdudes

Vaja setmaneta! Matinar i treballar (a sobre agraït). Avui és dissabte. Cal matinar. Són dos cuarts de set del matí, ja estic dempeus. Aixeco a la família. O no. Vaig acompanyat. O sol. Cal estar abans de dos cuarts de nou a la plaça de toros, la que volen convertir en la dels desterrats, en un reducte al qual s’entossudeixen a assenyalar amb un dit dictatorial. Però allà ens plantem. Un cafelet per a que s’entoni el cos, que la temperatura és baixeta, i ens trobem amb la resta de la gent. Un viatge: a Saragossa. Un motiu: la nostra llibertat per continuar anant a la nostra Monumental.

Cares de son a les que venç la nostra il·lusió, la nostra afició i les nostres ganes que ens deixin en pau. Anem coneixent el mig centenar que ens acompanyen. Hi ha ganes de pujar a l’autocar i més de baixar en arribar, sobre l’una del migdia a la capital aragonesa. Sentim, lluny de la nostra terra, una espècie d’aire diferent, un aire que no coarta, un aire que es respira fins i tot millor. Maleïda sigui. El que canvia la cosa en 300 quilòmetres.

Ràpid arriben els dos cuarts de cinc. Cal concentrar-se en la porta del cós de la Misericòrdia. Despleguem les nostres pancartes (la de la Unió de Taurins i Aficionats de Catalunya i una altra que diu “Nadie debe prohibir ni el toreo ni la libertad. Políticos, aun estáis a tiempo de rectificar“), repartim milers de fulls volants que informen que hi som i pel que estem. I ens aplaudeixen, ens mostren el seu suport, la seva compressió. Ja ha valgut la pena.

És l’hora d’anar-se’n cap a dins. Segona part de la nostra reivindicació. Estem nerviosos. És normal. No som professionals de cap tipus de manifestació, mai ningú de nosaltres ha cobrat per estar en alguna cosa semblant. Al revés: avui ens costa diners, encara que no importa. Les il·lusions no tenen preu, com tampoc creure que arribarà el 2012 i aquest esforç tindrà premi. No n’esperem més: despleguem les nostres pancartes en el tendido i Saragossa trenca en una ovació que atrona, que reconforta i que surt de l’ànima. Es crida ‘llibertat, llibertat.’ 2010: una part del poble demana llibertat. Estampa de fa dècades unes quantes dècades després. Paradoxes del destí. Encara queda un regal més: el torero aragonès Alberto Alvarez ens brinda el toro, ens dóna el seu suport i la seva admiració. Un tío. Un torero. Un tío que camina per la vida com ha de ser. Un torero que, a sobre, no viu del toro. Altres amb les butxaques plenes, porten anys sense dir aquesta boca és meva. Ara l’ovació és nostra. El gust és nostre. Gràcies, torero.

En el grup en falten dos. Els tenim davant de nosaltres, a l’altra punta de la plaça. La nostra veu davant de les càmeres, en directe. No sé bé qui és allà, en aquesta llotja de convidats, perquè és igual. Sento que tots estem aquí junts, alhora que em dóna la impressió que l’entrevista ens la fan a tots. Són les coses de la unió. De la Unió de Taurins i Aficionats de Catalunya. Però la tarda va acabant i gairebé que millor. Pesen els despertars d’hora, les hores i, el que més, les emocions. Que no es compten, que no es veuen, que no s’agafen en braços. Igual tu no les veus. Et dic jo que pesen, creu-me.

Toca tornar amb la sensació del deure complert. Molt ben complert. Hem utilitzat els mitjans que teníem a la nostra mà, que són lluny dels econòmics i dels mediàtics. Ja ho sabíem i mai no ens va importar. Arribarà el dia que vindran més ben donades. És el que té creure en el que fas. Llavors et deté ni Déu, ni Montilla, ni Mas ni cap petit aprenent de caudillo. Fins allà podríem arribar. Encara que el millor no queda allà. El millor és que portàvem la veu de molts més dels quals vam fer acte de presència. Érem tots els que estàvem, però no tots els que som. Per això no tinc dubte que qualsevol que el veiés pel plus, que a qualsevol que se’l compti, s’emocionarà, sentirà i creurà sentir-se tan lliure com jo. Quina millor lectura que aquesta al meu esforç que ja ha deixat de ser? Com mesuro les meves il·lusions? Qui es creu ningú per coartar-me? On són les paraules que expressen el feliç que m’has fet per asseure’t al meu costat en aquest viatge des del món de les llibertats perdudes?

Que sí, home, que sí. No ho dubteu. Em miro cap a endins i la meva consciència calla. Dorm i està tranquil·la. Bona senyal.

Firmat:

PER TU.

6 comentarios en “Des del món de les llibertats perdudes

  1. Excel.lent article. Felicitats a tu i als que t’acompanyen en aquest camí per la tasca que esteu realitzant. Després de llegir aquesta crònica i veure el vídeo de la tarda a Saragossa, jo també em resisteixo a morir.

  2. Yo estuve con vosotros en Zaragoza que gran dia vivimos
    con el apoyo de los zaragozanos y el buen convivir de los
    aficionados catalanes

    FORC,A i ANDAVANT TAURINS CATALANS

    Felicitats als organitzadors

  3. amigo paco yo tuve el privilegio de estar con vosotros y puedo decirte que casi salio perfecto oue grandes aficionados tuvimos de compañeros de viaje que gran aficion la de zaragoza que detalle de este modesto TORERO y mejor persona que orgullo tengo de sentirme un buen aficionado que gran dia vivi deseo que todo esto no caiga en saco roto y os animo a continuar ya que nos queda una ardua tarea FELICIDADES Y ANIMO A TODA LA AFICION TAURINA

  4. me indentifico contigo paco, por primara vez en mucho tiempo me fui a la cama pleno despues del viaje a zaragoza, porque de alli me traje mucho mas de lo que fui a buscar.la organizacion fue magnifica, antes y durante.un saludo.

  5. Excelente artículo Paco,lo has plasmado como realmente ha sucedido,la emoción todavía dura,espero que los que estaban indecisos por incorporarse lo hagan ahora,como tu bien dices no somos profesionales de las manifestaciones y nunca creí que a mi edad me tendría que encontrar en esta tesitura,pero que coño,¡valdrá la pena!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *