La casta de José

Diumenge, 29 de maig del 2011. Plaça de toros Monumental. Un quart d’entrada. Sis novells de Yerbabuena, desiguals de presentació, còmodes de cap, fluixos i descastats. El segon va ser retornat als corrals per invàlid i va sortir un sobrer de Mari Carmen Camacho, lleig, mans i impresentable.

Gómez del Pilar, de teula i or (salutacions i palmes després avís), Thomas Duffau, de natzarè i or (salutacions i orella) i Conchi Ríos, de blau cel i or (orella i silenci).

Del Pilar, de Madrid, va fer la seva presentació en aquesta plaça.

Això de Yerbabuena no va ser bo, més aviat insípid. Per davant la seva indecorosa presentació per a una plaça com Barcelona, per darrere va haver de tot. No s’ha de portar alguns dels novells avui bregats. Ni tan sols l’horrible i mans sobrer de Camacho. Tant excedent en el camp i surt aquest lot. Això de Yerbabuena, sense la casta de José, com a mínim van haver de ser més fàcils de descriure per a les quadrilles al seu matador, amb aquest gest de corbar els índexs i ajuntar-los. “És així“. Però tant, tant, que es tocaven les puntes dels dits. El sobrer no se jo com ho van descriure. “Així no, tot el contrari“. Quina cosa més lletja! Més aviat era aixà.

Presentació a part o per davant, van ser nobles els de José, però fluixets, suaus i sense casta que és el pitjor. Ni un indici de la del seu ramader, que s’agafa a la vida amb casta. La que li va faltar a la seva novellada. El primer va ser just de tot, va caure diverses vegades per l’arena i Gómez del Pilar va construir un trasteig sense condiment a un novell que havia rebut amb una llarga canviada a portagayola i que aviat va retallar els seus viatges. Va començar la manca del que li va sobrar a José. En el quart, la tasca va guanyar en metratge, davant un novell sense transmissió i noble que es va anar apagant a mesura que el madrileny allargava sense motiu aparent la faena. Va acabar escurçant les distàncies.

Thomas Duffau, pròxim a l’alternativa, es va guanyar una orella en el cinquè. Un altre novell entre el poc i el no-res al que va rebre amb la muleta en el mig de l’arena amb un pas canviat. Tasca que va anar a menys sense haver aconseguit molt més. Amb les dues mans va demostrar fermesa, haver caminat camí, encara que sempre amb la cama massa retrasada. Però Barcelona, que és com és, el va premiar amb el trofeu després d’una bona estocada. El segon va ser el sobrer de Camacho, l’indescriptible per les quadrilles, que va córrer molt durant el primer terç fugint dels picadors. Després es va estar quiet durant quinze arrencades en la muleta per aturar-se per sempre. Tampoc tenia raça com els de José. Tot es copia. Millor va estar aquí el francès, que va enllaçar bé amb la dreta les poques envestides de l’ indescriptible. Amb l’excedent que hi ha de bous en el camp …

La primera orella de la tarda la va tallar Conchi Ríos. El tercer va ser el que millor va envestir sense tenir fons. Ríos, que el va torejar alegre de sortida, va plantejar la faena en el terç, amb escàs ajust i posada al fil del pitó. Millor amb la dreta que amb l’esquerra, no va acabar d’arrodonir davant el millor novell de José. Sobraven enganxades i faltaven estretors. Amb l’espasa bé i a la primera. I orella al cant. Va tancar plaça altre bord, parat i sense opcions que es va arribar a ajeure’s a la muleta. La murciana no va tenir opcions.

Novellada sense història, més que la casta que tots esperem que li posi José al seu contratemps. Però no la dels seus novells. La seva, la qual li va ressorgir mil i una vegades fins aconseguir ser figura de les grans. La qual el va ajudar a construir aquell trienni màgic del 88 al 91, amb el cim de la faena al toro Espanto a la Feria de Abril del 91 al toro de Juan Pedro Domecq. La casta que li agafi a la vida.

I finalitzat aquest primer tram, hi ha dos llocs guanyats per la novellada del dia 19: Jesús Fernández i Fernando Adrián. Per al tercer lloc, a la boca dels aficionats està Jesús Galván. A veure si se’ns dóna una alegria l’empresa i es fa justícia sense que pesin els despatxos.

Potser per això va faltar a Barcelona. La casta, la raça estava tota a Sevilla. Amb el seu ramader. Sort, José.

Foto: Faricle

2 comentarios en “La casta de José

  1. Matilla ¿por que? no seas así hombre no nos vendas tan descaradamente y almenos tapate un poco, danos la ultima cena hombre… no se manzanares morante tomas juli y no nos des mas fandis riveras finitos cordobeses cayetanos jesulines y de mas trabajadores del toreo. mañana sacas los corteles segun tu facebook esperamos que en junio y julio rectifiques si es asi te lo agradeceros si no pues nos resignaremos en nuestra lucha por defender tu negocio.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *