Aquesta cita històrica, una tarda memorable va ser el dijous 23 de maig de 1968 a La Monumental, segur que els aficionats mes veterans encara la recorden. El cartell el composaven els toreros Dámaso Gómez, José Martínez Limeño i Andrés Hernando per a lidiar bous de la ramaderia de Hijos de Pablo Romero. El sis toros eren de capa moradenca. Les cròniques de la època ressalten que van ser nobles, bravos y bien presentados. Al segon toro de la tarda, al que Limeño li va guanyar una orella, se’l va homenatjar amb una volta a l’anell.
Dámaso Gómez va guanyar els màxims trofeus del toro que es va lidiar en el quart lloc. La tarda mirava cap amunt, va sortir el sisè bou, Potrico marcat amb el número 59, de 513kg, cárdeno, bragado, gargantillo y coletero. Li tocava lidiar a Andrés Hernando que va brindar al públic una feina memorable, tot i que va ser curta, ja que no va pasar les vint passis de muleta. La característica més important del toro va ser la se fixesa i el seu abrivament repetint les envestides amb gran bravura i noblesa. El públic assistent va embogir i va començar a agitar els seus mocadors blancs demanat l’indult del bou, quan el torero ja s’estava perfilant. Llavors el president de l’acte, el senyor Félix Rodríguez Gil va mostrar amb bon criteri el mocador verd, perquè Andrés Hernando simuli amb una banderilla la sort de l’estoc. En aquell moment, passaven tres minuts de dos quarts de vuit, però Potrico encara va estar més d’una hora lluint-se a la plaça, i la gent contemplant-lo a les seves butaques, per retornar als torils sobre les nou de la nit. Potrico que va marcar una fita en la historia taurina de Barcelona va morir a la devesa, a la primavera de 1977, 11 anys després de ser lidiat per Andres Hernando a La Monumental.