Mai no s’havia parlat tant de toros. Es parla molt i bé, de vegades malament i d’altres es compten històries entre la realitat i la ficció. Que la festa dels toros a Catalunya està esperant la seva sentència de mort o el seu indult és clar i, per clar, cansa. Cansa una barbaritat. Compte amb la resta, aquells que se senten en l’altre costat de la vora perquè el corrent cada vegada és més fort i la marea va pujant.

Entre tants articles que un llegeix alguns continuen sorprenent. Els d’apologia i els de destrucció estan molt definits, fins i tot obsolets. Cansen. Hi ha d’altres, de defensa també, que els trobo més perillosos. L’altre dia ho deia tranquil·lament Durán i Lleida, a l´Abc se’n pot llegir un altre. S´ajunta la corrida de toros amb la tortura, es reconeix i s’accepta. Estem assumint que els toros són tortura però que en nom de la cultura i de l’art ens dóna igual. Jo per allà no passo. No sóc un torturador, ni m’agrada la tortura: m’agraden els toros. Ja veus. Perquè m’agradin no penso justificar-me, ni argumentar el tòpic que el toro viu quatre anys com un rei ni res per l’estil. M’agraden i punt. I el dia que arribi a la conclusió que estic equivocat, ho diré i actuaré com cregui.

Tortura. Em cago jo en la tortura que ens estan penjant . Dreta, esquerra, a dalt o a baix. Per a on vulguis mirar hi ha tortura. Però de la humana. La que no volem mirar, la que diem que no podem fer gens. Una tortura? Clar, ja sé. Durán i Lleida s’havia de referir a la del pare de família que s’aixeca a les vuit, compra La Vanguardia i continua sense treballar un altre dia més perquè no troba feina. Igual es referia com a tortura quan veiem a diari guerres, atemptats amb gent rebentada i som incapaços de fer un gest de compassió. O a la incapacitat de tots els polítics d’aquest país per manejar la situació que sofrim. Tortura humana, escolti. I ens dóna igual, sobretot als polítics, com al Durán. L’important són els toros, distreure l’atenció del ciutadà i, ara, si guanya Espanya el Mundial, molt millor.

Si és cert que la nostra societat avança, per fortuna, i que els animals tenen uns drets gairebé al nivell dels humans, els hi donarem. Els hi donem tots. No sol els que ens interessin, els hi donem tots i els posem en el nostre nivell. Fora filets, fora estofats i fora les anxoves de L´Escala, que també dic jo que sofreixen. Hi haurà un moment de més recolliment que quan un va al lavabo? A cagar, dic. Doncs allò dels gossets fent-ho en ple carrer és vexatori. Que ho facin a casa seva quan li plagui. S´ha acabat donar-li aquest pinso més sec que la ràbia als nostres animalets i aquestes llaunes que semblen patés. Carall, se m’ oblidaven els ocellets engabiats com aquests que es prohibeix la seva venda a Les Rambles. A volar en llibertat, que ningú no es mereix ser pres sense motiu. Vinga drets, que no falti ni un. Per a tots.

Ara diran que això és pura demagògia. Pot ser. Però no més gran que la seva, la d’ulls que no veuen, cor que no sent. Vaca que no veig, entrecot que em menjo. Si és cert que avancem, començarem per la nostra pròpia raça. Que aquesta demagògia o falsa moral la tinguem els de a peu doncs, mira, també tindrem dret a equivocar-nos. Pitjor és la de la classe política, que també són de a peu però viuen al seu món sobrenatural. Avancem contra els que ens adoctrinen, ens ordenen sense compassió i que ens volen portar al pensament únic, tractant de condemnar-nos si no entrem en el seu puto món del políticament correcte.

Vinga, va. Els toros no són tortura. I si ho són, que pot ser que estiguem equivocats, Catalunya, Espanya i el món sencer està ple de torturadors. A per ells també.