Escric aquest article a manera de reflexió pels esdeveniments viscuts en aquests dos festejos que tancaven la temporada i, Déu no ho vulgui, la Monumental. No hi ha dubte que ha estat un cap de setmana apassionant i ple d’emocions fortes. A tots els que hem estat al capdavant d’aquesta tasca reivindicativa ens embargaven les ganes de mostrar al món taurí i als nostres polítics locals, que ens han condemnat a mort, la nostra total indignació i més profunda repulsa per aquesta absurda prohibició, que atempta contra el dret i la llibertat dels ciutadans catalans de poder assistir als toros a Barcelona.

Era un moment decisiu per a mostrar les nostres armes, encara amb alguns cartutxos després d’aquesta llarga i dura batalla, que si l’empresa Balañá vol, ja és la propietària de la Monumental, potser encara no hem perdut. De tota manera hi ha alguna cosa que em costa d’entendre i de comprendre, com crec que a tots vosaltres, i és el seu silenci i la seva forma d’actuar amb l’afició de Barcelona, ​​la seva falta de comunicació, de sensibilitat i de respecte cap a tots els que d’una manera o altra estem lluitant fins l’últim moment per la Monumental (la nostra segona casa), la que per a molts de nosaltres forma part molt especial de la nostra vida i li tenim més afecte fins i tot que els que li poden treure un gran partit econòmic a la seva encomiable i profunda història taurina. Si Don Pedro aixequés el cap …!

El dissabte al matí, primera correguda de toros de la Mercè, va clarejar molt plujós i era per no sortir de casa. La plana major de UTYAC, comandats pel president de la Federació d’Entitats Taurines de Catalunya, Luis María Gibert, tenien autorització verbal per part de l’empresa Matilla per poder accedir a l’interior de la Monumental a dos quarts d’onze del matí i així poder posar les nostres pancartes reivindicatives i els plecs per signar en favor de la ILP. Però, el nostre goig en un pou! El senyor Balañá no ens permet l’entrada després de dues hores de pluja que suportem a la porta principal de la plaça, al.legant que les dos corrides estaven declarades d’alt risc, negant l’entrada també als mitjans d’informació taurina. Després, a primera hora de la tarda, per fi se’ns va permetre entrar a desenvolupar la nostra tasca, però se’ns nega la megafonia per poder informar el públic de la importància de la recollida de signatures a favor de la festa dels toros. Una llàstima que actués d’aquesta manera i que ens pagui amb aquesta moneda a tots els que volem que la llegenda es segueixi mantenint viva i que aquesta maleïda prohibició sigui només un malson. Però a la plaça les nostres veus i les nostres pancartes van lluir amb llum pròpia i el nostre crit de “Llibertat” es va sentir més que mai i vam poder gaudir de la simfonia de Morante, de la dimensió de El Juli, de la grandesa del toreig de Manzanares, de l’expressió més artística de Juan Mora, del faenón de José Tomás i de la capacitat i l’esforç de Serafín Marín de sobreposar-se a la situació en un dia tan especial i amarg al qual va haver de fer front.

A tots ells, i crec que en nom de tota l’afició catalana, GRÀCIES per haver expressat amb la capa, la muleta i les banderilles tot el que ¡altres! no han svolgut dir amb paraules.