El “valeroso y alegre poste de telégrafos aragonés” fa 125 anys

Nicanor Villalta no estava fet per triomfar en el món dels toros ni a la vida en general. Per ser torero, era massa alt. Hemingway diu que tot ell era cames i coll. A Muerte en la tarde l’anomena poste de telégrafos aragonés. Hemingway també hi diu que quan perdia la seva natural posició que tan famós el feu de mantenir-se amb els peus junts i quiet, i els braços li anaven un per cada costat, es mostrava ridícul i desmanegat. Com Hemingway, molta gent feia conya de Villalta al principi, però també com l’escriptor Nord Americà, molta gent l’acabà idolatrant. Hemingway arribà a posar al seu primer fill el nom de John Hadley Nicanor Hemingway, homenatjant així el torero. De El Tubo de la Risa passà a ser El Coloso de Cretas. I, també, molt probablement, el millor torero aragonès de la història.

Fora de les places, com deia, tampoc ho va tenir gens fàcil. Nicanor Villalta va néixer a Cretes, a la comarca del Matarranya, el vint de novembre de 1897. Això vol dir que avui diumenge fa cent vint-i-cinc anys del seu naixement. De petit, la diftèria que va matar a tres dels seus germans, gairebé se l’emporta. Sempre més va arrossegar problemes pulmonars, que de més gran van estar a punt d’endur-se’l una segona vegada. La família va emigrar a Mèxic quan ell tenia vuit anys. Allà va haver de fer de pastor i treballar en una fonda. Va veure morir la seva mare amb tretze i, segons explica en una entrevista, també centenars de morts pels carrers de Mèxic durant la revolució: Oye maño, todavía no se me ha olvidado la mirada penetrante de Pancho Villa, va dir. També va viure a Cuba on treballà en plantacions de canyes i construint el famós passeig del Malécon de l’Havana. Va debutar en una plaça de toros el 1918 a Mèxic i va prendre l’alternativa més tard de l’habitual, segons els experts, quan tenia ja vint-i-cinc anys, el 1922 a Sant Sebastià. Durant la segona meitat dels anys vint va viure les seves millors temporades, va obtenir triomfs, renom i molta popularitat, va obrir portes i sortir a collibè, sobretot a Madrid, on té encara avui el rècord de orejas cortadas, amb un total de cinquanta-quatre i tres rabos. El 1934 es retirà per primer cop. A principis de la Guerra Civil, la seva dona, Josefina Juberías, el va salvar de ser afusellat quan se l’enduien a la checa de Fuencarral i va passar-se dos anys amagat en el soterrani de la casa d’un diplomàtic destinat a Londres. Va perdre tots els seus ingressos i per això va tornar a torejar el 1939. Es va retirar definitivament el 1943. Pocs anys abans de morir s’arruïnà de nou i acabà fent, entre d’altres, d’actor i de taxista. Amb setanta anys se separa de la seva dona i anar a viure a casa de dues germanes. Des del seu naixement, la delicada salut del seu fill Niqui va suposar per la parella disgustos i despeses destinades a operacions i visites recurrents a metges. Va morir el 1980. Les seves peripècies vitals donen per un film i algunes les explica un article del web Cultoro publicat el nou de gener de 2021, unes altres, el web De Hombres, Toros y Caballos, en un article de l’agost del 2013 i les seves cròniques taurines són relatades al web Historias Taurinas de Rafael Dupouy Gómez.

La misèria i l’estatura el van portar a ser un torero diferent, únic, amb una manera personalíssima de torejar. No era elegant ni estètic. Res tenia a veure amb Joselito, Belmonte, Manolete o Antonio Bienvenida. Com va dir el mateix Belmonte, se torea como se es. I les floritures no eren cosa seva ni de la seva vida. Dintre la plaça era seriós, professional, senzill i franc. Quan l’art de matar anava de baixada i els toreros disfressaven la sort suprema per esquivar el perill, ell refusà aquest corrent i es convertí en el millor del seu temps a l’hora d’entrar a matar. Ho feia de prop, amb confiança, sense enganyar el públic. Hemingway diu que el verdader gran matador ha de tenir un sentit de l’honor i un desig de glòria que sobrepassi de molt el torero ordinari. Afegeix: con otras palabras: tiene que ser un hombre sencillo. Aquest era Villalta, que no entenia de modes. Era eficaç i valent amb la muleta i feia passar els toros ben a la vora seva, ben enganxats a ell. Aguantava, hieràtic, amb els peus junts. Va obrir les portes d’una manera de torejar que ha llençat a la fama, no fa tants anys, al mateix José Tomás. Hemingway diu: con los pies muy juntos […] Villalta gira lentamente con el toro. Nadie hace que pase más cerca; nadie torea más cerca del toro y nadie sabe girar como el maestro sabe hacerlo.

Hemingway, Villalta i jo vam coincidir a Cretes l’any 2019. En el petit poble del Matarranya, com no podia ser d’altra manera, el millor torero aragonès de la història hi té un bust al mig d’una plaça. Durant el cap de setmana que vam passar amb la meva parella entre Horta de Sant Joan, Vall-de-Roures, Calaceit i Cretes, estava llegint precisament Muerte en la tarde, que havia comprat a un mercat de vell a Girona un mes abans, el primer dia de novembre. Va ser curiós perquè no tenia ni idea que em trobaria de cara amb el rostre i el poble d’origen d’un dels tants toreros que esmenta Hemingway en el llibre que tenia entre mans. El cas és que m’agraden, però no hi entenc de toros i potser per això em quedo amb Villalta. Són la seva biografia, el fet de sortir a totes les fotografies somrient i el vincle que vaig sentir en trobar-nos en el seu poble de cinc-cents habitants, les coses que m’he fet meves. I el motiu pel qual sé que aquest diumenge un torero del Matarranya que va morir fa més de quaranta anys, en celebra cent vint- i-cinc del seu naixement.

Finalment, brindo pel seu somriure que surt a algunes fotografies d’internet. Hi trobo l’alegria de l’home sa. Una alegria important en ella mateixa, deslligada de la misèria. Direm que l’home quan toreja bé és Villalta: abandonat i alegre.

Per molts anys, Nicanor!

Arnau Prat Vilà