Entre els ferros forjats, les ceràmiques, els vidres i les pintures que Santiago Rusiñol va reunir al Cau Ferrat, s’hi conserva una peça tan singular com desconeguda per a bona part del públic, un vestit de torero. Silenciós i discret, lluny de l’exposició permanent, aquest conjunt brodat en or amaga una història d’amistat, admiració i fascinació per un univers que, a primera vista, sembla allunyat del temple de l’Art que Rusiñol va imaginar davant del mar.

Aquest va ser el protagonista d’una nova sessió de La Peça del Mes, celebrada el passat divendres 29 de maig a la Sala Rocamora dels Museus de Sitges. La presentació, a càrrec d’Alejandro Fernández Ortiz, tècnic de Cultura i graduat en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra, va convidar el públic a seguir el rastre d’una peça excepcional que obre una finestra a una faceta poc coneguda de l’artista.

La investigació va revelar que la relació de Rusiñol amb la tauromàquia era molt més profunda del que sovint s’ha pensat. Durant anys, l’escriptor i pintor va dedicar desenes d’articles al món dels toros a les pàgines de L’Esquella de la Torratxa. No ho feia com un cronista especialitzat, sinó com un observador atent que trobava en les places de toros alguna cosa més que un espectacle popular. En els seus textos hi descobria un ritual, una posada en escena carregada de simbolisme i una expressió artística que connectava amb la seva pròpia manera d’entendre la creació. Les seves reflexions, sovint escrites amb ironia i esperit crític, demostraven també un coneixement profund de l’actualitat taurina de l’època, especialment de les places de Barcelona, on assistia amb freqüència.

Aquella afició el va portar a freqüentar l’ambient taurí del seu temps i a establir amistat amb algunes de les grans figures del toreig. Entre elles hi havia Antonio Fuentes y Zurita, un dels matadors més respectats del canvi de segle. Elegant, sobri i fidel a un estil clàssic, Fuentes representava una manera de torejar allunyada dels excessos i de l’espectacularitat, una actitud que devia connectar plenament amb la sensibilitat artística de Rusiñol, que veia en la tauromàquia una expressió ritual i solemne de l’art.

La història conserva poques proves documentals d’aquesta amistat, però les que han arribat fins avui són prou eloqüents. Un article publicat al Baluart de Sitges l’any 1907 ja explicava que el torero havia regalat a Rusiñol el seu vestit de llums, qualificat aleshores com una «veritable joia del seu gènere». Més de mig segle després, Maria Rusiñol encara recordava aquella peça i confirmava la relació entre tots dos afirmant que Fuentes era «molt amic» del seu pare. Fins i tot una fotografia publicada a El Mundo Gráfico l’any 1913 mostra el pintor escoltant atentament el torero durant un banquet celebrat a Barcelona, una imatge que diversos estudiosos consideren una de les proves més clares de la seva amistat.

El vestit conservat al Cau Ferrat és avui el testimoni més tangible d’aquell vincle. Confeccionat en setí i recobert de brodats d’or, amb pedres verdes, alamares i ornaments minuciosament treballats, respon al model dels grans vestits de torejar de finals del segle XIX. Els especialistes creuen que originalment lluïa un intens color blau cel —conegut en l’argot taurí com a «puríssima i or»— que el temps ha anat apagant fins a convertir-lo en una tonalitat més grisa. Malgrat això, encara conserva l’esplendor d’una peça concebuda per destacar sota la llum de la plaça. El seu ric ornament daurat estava reservat exclusivament als matadors i als picadors, un privilegi que simbolitzava la seva categoria i protagonisme dins l’espectacle.

Durant una hora, el públic va poder descobrir com aquest vestit és molt més que una peça d’indumentària. És la petjada d’una amistat, el reflex d’una època i la prova que, darrere de cada objecte conservat als museus, sovint s’amaguen històries inesperades. Històries que esperen, pacientment, que algú torni a explicar-les.