Serafín, el Grande

Diumenge, 26 de setembre de 2010. Plaça de toros Monumental. Tercera de la Feria de la Mercè. Mitja entrada. Quatre toros de Jandilla i dos de Vegahermosa (1r i 2n), ben presentats, nobles segon i cinquè. El quart va ser un gran toro. El sisè, de nom Timonel, marcat amb el número 69 i de 529 quilos va ser indultat.
Francisco Rivera Ordóñez “Paquirri“, de blau rei i or (silenci i xiulets), Manuel Jesús “El Cid“, de blau marí i or (silenci i dues orelles) i Serafín Marín, de blau cel i or (orella i dues orelles i cua simbòliques).
El Cid i Serafín van sortir a collibè per la Porta Gran. Es va guardar un minut de silenci per l’aniversari de la mort de Paquirri. Van saludar muntera a mà els banderillers Vicente Osuna i El Boni.
Els tres destres van saludar una ovació després del passeig.

Va sortir el sisè d’una bona corrida de toros (per fi!) de Jandilla. Marcat amb el número 29, de 529 quilos de pes, nascut el desembre de 2005 i de nom Timonel. Ben armat i amb trapiu, va ser rebut per Serafín amb bones veròniques, rematades al mig amb dues mitges. Cobdiciós el toro, es va arrencar de llarg al cavall, rebent, això sí, poc càstig. El brindis del torero a Albert Rivera va tornar a despertar el crit de “llibertat, llibertat” del públic català posat dempeus.

Fins aquí, tot bé. A partir d’aquell moment, Serafín va deixar de ser el torero de Montcada per convertir-se en el torero que és capaç d’esculpir una obra bellíssima, torejant com mai abans no ho havíem vist, una altra vegada en territori captiu. Aquest que és el seu territori i que l’ha relegat al racó dels indesitjables. Doncs just allà, Serafín es va abandonar, es va oblidar del cos i va torejar amb l’ànima, amb la gemma dels dits, amb el cor trencat de ràbia i emoció. El començament en el mig de l‘arena (d’on ja no es mouria) per estatuaris va ser espectacular, amb dos canvis de mà que van rebentar la Monumental. Tandes amb la dreta amb la planta dreta, desmaiada, sentides, rematades amb gràcia i fins i tot duende. Sí, duende, encara que el riu que passa per la seva ciutat no sigui el Guadalquivir.

El toro envestia i envestia. Serafín torejava i torejava. Es va tornar a perdre la noció del temps a la plaça, un temps que poc importa quan milers de persones viatgen juntes al màgic món del toreig, del toreig ben fet, del toreig de Serafín Marín, del toreig gran també amb l’esquerra que prolongava el natural, que portava i portava al gran Timonel, que amb la seva classe s’anava guanyant el dret a la vida.

Timonel li agrairà a Serafín el seu tracte, el seu toreig i la seva capacitat per lluir-lo en el mig. El mocador taronja confirmava l’indult demanat pel públic més sensible que pugui trepitjar una plaça de toros. Serafín i Timonel havien creat una obra d’art que volen que tingui els seus dies comptats a Catalunya. Però l’art no pot morir.

A més, la corrida va poder ser millor si al quart l’haguessin torejat. Paquirri es va encarregar de malgastar un altre gran toro brau en una faena al revés. Sense tremp i pegat a taules, el torero va acabar avorrint a públic i animal, per acabar sent xiulat mentre el toro s’emportava els honors en l’arrossegament. El primer va ser un invàlid.

El Cid no va tenir la seva tarda. Desconfiat amb el segon, va malgastar el noble pitó dret del cinquè, al qual mai no va agafar l’aire. Va acabar escurçant les distàncies amb circulars, amb moments efectistas després d’haver-ho intentat al natural sense encert. Una gran estocada va posar a les seves mans dues excessives orelles.

Una altra orella havia tallat Serafín Marín al tercer que havia brindat a Alicia Sánchez Camacho. Un mans pèl-roig davant del qual el català va estar voluntariós, matant d’una efectiva estocada. És igual el poc pes del trofeu: era el preàmbul del que el destí li tenia preparat en una tarda especial per a ell, molt motivat des que va començar, fent quites en els toros d’El Cid, per gaoneres cenyides i per xiqüelines.

El final va ser desbordant. A la sortida a collibè de Serafín, el Grande, li va acompanyar El Cid, més petit encara, i dos convidats d’honor: Rafael Luna i Albert Rivera; el primer aficionat declarat, el segon ho serà a partir d’avui. Després va arribar el petó emocionat d’una mare al seu fill que trencava a plorar. I si ahir, un Déu del toreig baixava a la terra, avui, el torero de la Terra era alçat als cels de Barcelona, en una altra processó de centenars de persones per la Diagonal fins a l’hotel.

Ja no queda gens d’aquell torero de Montcada i Reixac que quan torejava sense cavalls li cridaven afectuosament “el alambrito“.

Ni rastre. Ara, és Serafín el Grande.

Un comentario en “Serafín, el Grande

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *