Ja era hora! El TC ha anul.lat la prohibició de les corrides de toros a Catalunya que estava vigent des de l’any 2012. Des d’aleshores, hi ha hagut una important mobilització dels afeccionats catalans que van veure retallades les seves llibertats pel caprici d’una classe política enlluernada per l’esnobisme de quatre animalistes (els que després desitgen la mort d’un nen amb càncer a les xarxes socials o desitgen la mort de la vídua i familia d’un torero) i per l’actitud errònia i esbiaxada de l’independentisme català.

Dels animalistes millor no parlar-ne ja que la seva argumentació es fonamenta només en l’odi i en l’insult. Pel que fa a l’independentisme català és evident que obvia deliberadament les dades històriques que demostren l’arrelada tradició taurina catalana i es mouen només per l’absurd afany de diferenciar-se d’Espanya encara que, en aquesta diferenciació, corrin el risc de negar-se a ells mateixos tot renegant d’una important herència cultural. Els toros no són una imposició d’una cultura peninsular sobre la resta de comunitats, sinó un punt de coincidència. Cal deixar clar, d’entrada, que la correguda de toros neix de la sobirania popular i no de la nacional. Per això cal lluitar contra aquesta connotació ideològica dretana i furibundament espanyolista dels toros. I cal fer-ho per respecte a la nostra pròpia identitat i dignitat personal.

Segons Joan Amades, les manifestacions taurines a Catalunya tenen un origen autòcton, que és present als països de parla catalana des de l’edat mitjana. Aquestes celebracions amb bous eren una tradició relacionada amb el Carnestoltes, la festa del Corpus i les dues Pasqües. La primera corrida de toros celebrada a Barcelona de la qual es té notícia va ser organitzada l’any 1387 per Joan I i, segons escriu Amades, es va fer a la plaça del Rei. L’any 1554, i així ho recull Ramon Muntaner en les seves Cròniques, se celebrà una corrida al Born, darrere l’absis de Santa Maria del Mar. A la mateixa ciutat de Girona, el 25 de maig de 1715, es va fer una corrida de toros a la plaça de les Cols amb motiu del dia de l’Ascensió. El document que fa referència a aquest és una resolució del capítol catedralici, que es troba en el tom 24 i en el foli 23 de la col·lecció d’actes capitulars de l’arxiu de la Catedral de Girona. O sigui, que la primera festa taurina a Girona documentada es remunta al segle XVIII.

A tota la comarca de la Garrotxa trobem moltes restes d’antics rituals de fecunditat introduïts per les religions animistes. El més conegut culte de fertilitat és el Carnestoltes on, com registra Joan Amades, destacava la presència del bou. A Sant Joan les Fonts i en el Ball dels Cornuts s’havia ballat un contrapàs grotesc dit Tirabou. En aquest contrapàs intentaven que un bou seguís les evolucions i els vaivens propis del ball. Les primeres referències del Correbou d’Olot són del 8 desetembre de 1646 i la mateixa plaça d’Olot, inaugurada el 24 de juliol de 1859, és de les més antigues de la Península.

Eren famosos, també, els correbous de Ripoll, Camprodon, Figueres, Vic, Tortosa, Vallfogona… Entre els correbous més importants cal esmentar el de Cardona, desnaturalitzat actualment per aquest regeneracionisme cívic que identifica els toros amb la “fiesta nacional” espanyola (?). Una altra prova de la importància que les corregudes de toros tenien al Principat és l’existència de places a Tortosa (1833), Vic (1917), Sabadell (1885), Mataró (1894), etc.

A principi dels anys 70 el desaparegut Joan Fuster parlava en un excel·lent article al diari La Vanguardia de l’afició als toros de dos catalans il·lustres: Macià i Cambó. En aquest escrit revelava als joves la secular afició de Barcelona als toros i s’oblidava, però, d’un altre gran aficionat: Lluís Companys, que freqüentava les places de toros i, fins i tot, en la corrida celebrada el 16 d’agost de 1936, va ocupar la llotja presidencial de la Monumental catalana i va rebre el preceptiu brindis dels toreros que conformaven el cartell d’aquella tarda.

L’afició de Barcelona a les corrides la recollia, també, l’historiador local Pi i Arimon (1793- 1851) quan escrivia que, al començament del segle XIX, els bous eren un dels espectacles favorits dels barcelonins. De fet, Picasso s’enlluernà amb l’espectacle taurí en instal·lar-se a Barcelona i molts artistes catalans com Ramon Casas -que exposà l’any 1886 olis taurins a la Sala Parés-, Anglada Camarasa, Josep Maria Sert, Joan Miró, Salvador Dalí, Grau Sala, Clavé Guinovart, Tàpies, Barceló, Llimós, Viladecans… han plasmat els elements estètics formals de les corrides

Són només alguns dels molts exemples que demostren la forta tradició taurina a Catalunya. Una tradició que és molt més antiga que la mateixa sardana i els castells i que posa en evidència elsposicionaments d’alguns catalans que no volen assumir plenament la seva història.

Una història marcada, des de l’edat mitjana per la màgica presència del toro i que la Llei per la salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial i la sentència del TC pot recuperar. Catalunya necessita retrobar-se amb les seves arrels taurines i deslligar els toros de la mal anomenada “Fiesta Nacional”. Ara vindran les rebequeries dels polítics de torn que cridaran a desobeïr la sentència del TC i posaran el tema taurí damunt la taula per tapar la seva mala gestió al capdavant del govern. També sortiran els Anselmis i la troupe d’animalistes acomplexats cridant a la desobediència.

No cal preocupar-se! Amb la sentència del TC a la ma, ni polítics ni animalistes podran aturar l’esperat retorn dels toros a Catalunya.