València va acollir ahir la més multitudinària manifestació a favor de la tauromàquia. El 13 de març de 2016 serà recordat com la data que va aconseguir unir, per primer cop, al sector de professionals amb els aficionats.

Milers de persones (amb el ja habitual ball de xifres entre organització i la Delegació del Govern de torn) van recórrer els carrers de la capital del Túria per acabar a l’esplanada de la plaça de toros del carrer Xàtiva, on Enrique Ponce va llegir el manifest que posava punt i final a la intensa jornada. Sens dubte, que van ser molts centenars (milers) d’aficionats al toro, al bou i a la llibertat els que es van donar cita a les tres de la tarda, previ ple de gom a gom matinal a l’espectacle de retalladors que donava el tret de sortida al 13M.

Los toros, Cultura, Raíces y Libertad de un pueblo va ser el lema de la manifestació que resava a la pancarta que encapçalava la manifestació i que era portada, entre d’altres, per Enrique Ponce, El Juli, Morante de la Puebla o César Rincón, seguits per altres companys (inclòs José Tomás), empresaris i ramaders, als quals van donar suport, com sempre, una legió d’aficionats arribats de qualsevol indret.

Així, després de les manifestacions de l’any passat a Castelló i a Amposta, aquesta d’ahir a València, impulsada per la Unión Taurina de la Comunitat Valenciana, produeix una fita en la història de la tauromàquia. Al respecte, la Fundación del Toro de Lidia, també bolcada en aquest 13M, ha valorat molt positivament el resultat del mateix. Destaca que “la multitudinària assistència d’aficionats i professionals del sector ha servit per fer visible el veritable suport social que té el toreig en les seves diferents modalitats. Cal recordar que ni tan sols en els anys més durs de la crisi econòmica el toreig va deixar de ser el segon espectacle de masses a Espanya“. També ressalta l’impacte a nivell mundial que es va aconseguir “més enllà dels carrers de València, ja que milers de persones van mostrar també el seu suport a la tauromàquia en xarxes socials. El hashtag #13MValencia va ser durant moltes hores del diumenge trending topic a Espanya ia diversos països de Sud-amèrica“.


La Fundación del Toro de Lidia “fa una crida als poders públics perquè tinguin en compte a un sector que sosté al voltant de 200.000 llocs de treball, que el 2015 va aportar a les arques de l’Estat 45 milions d’euros solament en concepte d’IVA i que és seguit per milions d’aficionats a tot el món“. Finalment, la Fundación “reitera el seu agraïment a tots els col·lectius implicats en l’organització de la marxa, especialment a la Unión Taurina de la Comunitat Valenciana, i a tots els professionals i aficionats que van participar en la mateixa. Tant des dels carrers de València com des de les xarxes socials, aficionats i professionals de la tauromàquia van donar tot un exemple d’educació i civisme“.

Y digo yo…

Las cifras, a veces, no deben contar y este es un caso. Si fueron 40.000 mucho mejor. Si fueron 20.000, magnífico también. Deberían medirse las emociones en estos casos. Porque en estos tiempos en los que el que no sale a la calle parece que no existe, miles de almas invadieron unas calles que pedían libertad.

Libertad. Me suena. A mí y a miles que comenzaron a entonar esas ocho letras allá por el mes de julio de 2010, unos días antes del liberticidio catalán. No, no se trata de pedir unos derechos de autor ni nada por el estilo. Pero que conste en acta que en aquella Mercè de 2011, sumando el sábado y el domingo, cerca de 40.000 gargantas gritaron libertad con la fecha de caducidad escrita. Y que conste, también, que Castellón y Amposta también entonaron la palabra, sin luces, ni cámaras, con apenas selfies y, eso sí, con mucha acción.

Por eso, ayer, viendo el 13M de Valencia, sentí momentos de emoción. Ver como casi seis años después, algo se mueve, hay reacción, hay vida. Pero que no se olvide nadie y que vuelva a constar en acta: la única región de España prohibida, los únicos habitantes que estamos privados por ley de elegir donde pasar, por ejemplo, una tarde de domingo, somos los de Catalunya. Por eso, porque cada uno siente y padece a su manera, nada tendrá sentido (sí, digo NADA), si los toros, la cultura, las raíces y la libertad de un pueblo no vuelven aquí.

Que aquí casi nadie se ha rendido ni ha entregado su alma a la Generalitat. Bienvenida sea la presumible unión de la tauromaquia. Y que sirva para que la sentencia del Tribunal Constitucional llegue de inmediato. Recordar esta situación tampoco hubiera estado de más ayer en la lectura del manifiesto. Quizás no vendía. Ahí coincidimos. Yo tampoco me vendo y mi prioridad es la que es. Aunque algunos nos silencien. Ya hablarán, más cuando ahora los catalanes, en eso de unir prohibición y toros, ya no somos tan raros.

Digo yo…