Hace poco más de cinco años, aquí recordamos una efeméride importante, de la que hoy hace más de ocho años. La Monumental vivía una de sus grandes tardes. Fue aquel 17 de junio de 2007. Y ese mismo día pero del año 2010, en este portal, revivimos aquella histórica tarde de esta manera:
Malgrat la tempesta que ens està caient a sobre, cal recordar una data important en la nostra Monumental. Avui es compleixen tres anys de la reaparició després de cinc anys de retirada de José Tomás. Tornava el més desitjat, tornava el torero que se’n va anar en silenci deixant un buit enorme. Ho feia a la seva plaça, en la seva Monumental de Barcelona, la que n’hi havia vist una gran part de les seves millors faenas. A més, el torero de Galapagar ens feia tornar a veure plens a vessar la gradería de la nostra plaça, fins a penjar el cartell de no hi ha butlletes.
Barcelona, declarada des de feia uns anys com a ciutat antitaurina, prenia un protagonisme sense cap comparació, a nivell mundial. Tots els diaris, totes les televisions nacionals i de fora de les nostres fronteres. Totes volien informar d’un esdeveniment espectacular. Barcelona, torera i soferta, tornava a lluir les seves millors gales, recuperava la categoria que mai no va haver de perdre. José Tomás havia elegit la seva plaça talismà per engrandir-la, per defensar-la i per honrar-la.
Per què Barcelona? Ningú no dubta que qualsevol plaça s’hagués omplert per a aquell dia. Però no podia ser cap altra. Molts pensen, interessadament, que l’afició catalana va descobrir José Tomás a partir de la seva expectant reaparició, anunciada des de feia mesos en tots els mitjans. Error, greu error. La relació del torero amb Barcelona venia d’anys enrere. És veritat que les entrades no s’acabaven, però els tendidos registraven entrades de més de 15000 persones, fregant-se en alguna d’elles les 19000 del seu aforament total. No interessa massa que se sàpiga la tirada d’aquest home en taquilla. Interessa més dir, des del bàndol antitomás i antitaurí, que la nostra plaça s’omple ara de gent que ve de fora. I abans també, quan el torero no havia assolit la popularitat tan gran que ara té?
José Tomás fins al dia de la seva reaparició, havia obert la Porta Gran de la Monumental en 11 ocasions, incloent-ne una com a noveller i una altra en la qual no va voler sortir, malgrat haver tallat dues orelles. Per això va elegir Barcelona. Perquè el 1994 va sortir per primera vegada a collibè després de tallar dues orelles a una novellada. Perquè el seu primer triomf gran com a matador de toros en la Monumental ho va aconseguir el 24 de maig de 1998 després de quallar a un toro de Jandilla i aconseguir les dues orelles.
Que, si n’hi ha més? I tant que n’hi ha més. Les seves vuit sortides a collibè consecutives per la Porta Gran. Qui no recorda la batalla de Barcelona al costat de Rivera i El Juli el 13 de juny de 1999? Quatre orelles. Tres més es va portar el 18 de juliol d’una corrida de Teófilo Segura. Gran, molt gran el lio del 12 de setembre, amb unes altres quatre orelles. Sumin-ne dos més del 7 de maig del 2000 a un toro de Jandilla. El 16 de juliol, en un improvisat mà a mà amb Ponce per agafada d’Abellán, es va entretenir a tallar cinc orelles d’una de Cuvillo. Set dies després, assolia un esglaó més, quatre i una cua dels toros de Domingo Hernández, davant de Joselito i Rivera. Ja en el 2001, el 22 d’abril tallava unes altres dues orelles, idèntic resultat que el 27 de maig, davant de toros de Zalduendo i Juan Pedro, respectivament.
Vuit sortides per la Porta Gran consecutives. Vuit. I encara una més, el 23 de setembre del 2001 amb toros de Núñez del Cuvillo. Per tot això, a més d’altres coses que millor les sabrà José Tomás, va succeir a Barcelona. Per tot això, Barcelona va elegir José Tomás com el seu torero predilecte, com el torero que va despertar a una afició maltractada i el va convertir en el seu fetitxe més autèntic. I ho va esperar durant gairebé cinc anys.
Va ser el 17 de juny de 2007. El 17-J, com anomenen les grans dates. Aquell di
Querida Monumental:
Supongo que tienes que estar agotada. Lo de ayer fue histórico. Te deben doler las entrañas, tus cimientos se habrán estremecido, tienes que estar rota. Había mucha gente, tu bien lo sabes, más de 19000 personas que llevaban quilos de pasión. Y eso pesa.
Bendito dolor, ¿verdad? Vaya tarde que vivimos hace apenas 24 horas. No lo vamos a olvidar. Hemos vuelto a hacer historia y ya nos tocaba. Nos lo merecemos. Y es que ayer, 17 de junio de 2007, reaparecía el último torero que nos hizo vibrar: José Tomás Román Martín. Descubrámonos.
¿Acaso recuerdas tu tal devoción? Quizás Manolete o Chamaco, no sé, pero hacía tanto… ¡Cómo sonaban los olés, y las palmas por bulerías, y las ovaciones, y los gritos de torero, torero…! ¡Qué sonido tienes Monumental!
¿Los silencios? Asustantes, maestrantes, Monumentales. ¿Y ese paseíllo, donde ya empezábamos a tener las manos rojas de ovacionar? Ahí, en ese mismo momento, me pareció verte hacerle un guiño al destino y, por encima del tejadillo, esbozabas una sonrisa que debió verla hasta Las Arenas.
A partir de ahí, empezó la sucesión de emociones, de toreo de José Tomás, de la revelación de Cayetano y cuando una voz gritó “¡viva la Fiesta!”, tu fuiste la primera en responder “¡viva!”. Porque ayer estabas más viva que nunca, más feliz y hasta más guapa. Y te emocionaste, como yo y como todos. También sé que lloraste, porque mientras a mí se me ponía la piel de gallina y reprimía las lágrimas viendo los naturales de José Tomás al segundo, a ti se te escapó una. No era para menos. El Toreo había vuelto, con mayúsculas, a tu arena, a ti Monumental, a Barcelona, convertida en capital mundial de la Fiesta.
Te repito, nunca lo vamos a olvidar. Ahora descansa y duerme, porque cuando despiertes todo seguirá siendo verdad. Yo ya lo he comprobado. Y ponte fuerte, que vamos palante, que no nos va a para ningún Dios, ni siquiera ninguna religión, porque ayer todos nos convertimos al Tomasismo, tu la primera, rebautizada como La Catedral de esta nueva forma de entender y amar La Fiesta.
Buenas noches, Monumental.
Així es va viure. Així es va sentir. Va ser el 17-J.