A toro passat, és molt fàcil jutjar. Les apostes semblen errors anunciats, les intuïcions es converteixen en evidències i tothom sap què s’hauria d’haver fet. Però, quan acaba una fira, també és útil mirar enrere i comprovar quines decisions tenien sentit i quines ja grinyolaven abans que sortís el primer toro.

L’eliminació de les línies del terç de vares

Una de les grans novetats de la fira ha estat l’eliminació de les línies del terç de vares. Des de l’ADAC entenien que les ratlles eren un obstacle per a la lliure expressió i el valor dels picadors, així com un fre a la valorització del toro. La innovació era atractiva i és d’agrair que l’ADAC intenti oferir un espectacle més atractiu.

A l’hora de la veritat, l’experiment no ha acabat de sortir bé. Sense línies, algunes quadrilles van entendre la llibertat com un campi qui pugui. Es va notar certa deixadesa a l’hora de col·locar el toro en sort i de respectar les querències. El terç de vares, en línies generals, tampoc va ser ni més fluid ni més àgil. El problema no era només la geometria dibuixada a l’arena, sinó com i quantes vegades es pica. No hauria de ser necessari picar tres vegades quan ja s’ha vist el toro en les dues primeres entrades al cavall.

Posats a provar coses noves, potser es podria posar una línia discontínua —que permetés al cavall creuar-la en determinades ocasions— i també delimitar la zona als laterals per evitar que, com ha passat, s’acabi picant el toro en un terreny incorrecte.

Les novellades de quatre novells

El resultat han estat dues funcions deslluïdes, sense prou contingut i amb la sensació que tot s’acaba quan tot just començava. Si, a més, es lesiona el sobrer i no n’hi ha cap altre —com va ser el cas del novell de Los Maños a la matinal en solitari de Vilau—, el festeig queda reduït a la mínima expressió. A simple vista, l’entrada de la novellada del diumenge va ser una de les més fluixes que es recorden. Fins i tot alguns bons aficionats van preferir anar a Perpinyà a una missa en llatí. Anecdòtic, però significatiu. És preferible una única novellada de sis novells en comptes de dues de quatre.

L’encerrona de Mario Vilau

Era una aposta forta, però, sobretot, una aposta que no feia cap falta. Mario ja s’ha guanyat entrar en un altre tipus de cartells i fires, però, tot i així, va ser ell qui va demanar matar una novellada en solitari a Ceret, fet que l’honora. Des d’un principi, l’elecció ramadera no ajudava a pensar en un espectacle de primer nivell. Era molt probable que Barcial i Partido de Resina no embestissin amb la transmissió i la casta que Vilau necessita per lluir. No van servir, i sorprendre-se’n ara seria fer veure que no coneixíem el guió.

Mario va sortir més pendent del pes de la matinal que de deixar-se anar. Més torero, potser, però menys Mario. Amb el capot no va acabar de trobar-se i li va costar lidiar els novells, mentre que l’espasa es va convertir en un calvari. Encara que les coses no van sortir com ell volia, es va veure un noveller més madur que l’any passat —quan va sortir per la porta gran— i, sens dubte, aquesta serà una actuació que li permetrà créixer com a torero.

La novellada d’Isaías y Tulio Vázquez

Tampoc era fàcil imaginar que la novellada d’Isaías y Tulio Vázquez pogués ser interessant. Punt a favor de l’ADAC per apostar per aquest ferro. Els animals lidiats a la fira de 3 Puyazos el passat mes d’abril van resultar soporífers, mentre que els de Ceret van oferir opcions de triomf i també dificultats als novellers. Els quatre animals van estar ben presentats i astifins. Tot i això, va ser totalment excessiu que el majoral sortís a saludar pel seu propi peu.

Saltillo i Dolores Aguirre

L’ADAC va haver d’actuar ràpidament per buscar tres toros que substituïssin els tres de Dolores morts o ferits al camp. Van aconseguir plantejar un desafiament ramader amb tot el sentit del món que, sobre el paper, feia anar amb il·lusió a la plaça. La realitat, però, va ser totalment diferent, i tant els de Saltillo com els de Dolores Aguirre van quedar per sota de les expectatives.

Dels de Saltillo es podia esperar que sortissin embestint com els de La Quinta. En general, aquest comportament tan dolç de Saltillo no va convèncer els aficionats, però sí el mateix ramader, que deu buscar aquest comportament en els seus animals. Moreno Silva, al seu Twitter, va resumir la corrida en aquest meravellós jeroglífic: «Contento Ceret 1Cumplio dejándose 2Encastado después banderillas se vino arriba 3Bravo en los tres tercios Los tres tomaron cuatro varas cada uno Gracias Ceret».

La gran decepció van ser els tres de Dolores, mansos de solemnitat i sense casta. La part positiva van ser les grans dificultats que van oferir als seus matadors.

Sánchez Vara

Sánchez Vara va tornar a ser una garantia. Professionalitat, ofici i compromís. Amb els Dolores Aguirre va demostrar la seva capacitat lidiadora, sempre pendent del toro, de la plaça i de tot el que passava al seu voltant. També va mostrar valor. L’endemà al matí, un aficionat va donar-li l’enhorabona i li va dir que havia estat molt digne. El maestro va parar-lo en sec i li va contestar: «Digno es matarlo, yo he estado con unos cojones como un palé de grandes».

A la tarda va substituir Juan de Castilla i va acabar convertint-se en el nom propi de la fira. Sorprenentment, va brillar en tots els terços de banderilles, clavant a la cara i oferint varietat quant a execucions i terrenys. Pot agradar més o menys, però, quan una tarda es torça, tenir Sánchez Vara al cartell és com portar una roda de recanvi: potser no queda bonic, però t’acaba salvant el viatge.

Maxime Solera

Només els més optimistes, o els més partidaris de Solera, podien pensar que quallaria un toro d’Escolar. De fet, és cert que ja ho havia fet l’any passat a Saint-Martin-de-Crau, però no és menys cert que a la fira de 3 Puyazos no s’havia entès amb un toro de la mateixa ramaderia.

Amb el primer no es va acabar d’aclarir, però amb l’últim de la fira va deixar alguns dels millors passis de la fira. Solera es va confiar i va realitzar una actuació emocionant des de la rebuda amb el capot. No va ser una obra completa i va faltar rematar-la amb l’espasa, però sí que va ser suficient per confirmar que davant d’aquest tipus de toro té alguna cosa a dir. Aquesta bona actuació suposa per a ell una pilota d’oxigen per continuar lluitant en aquest circuit tan dur.

José Escolar

La d’Escolar era una de les grans il·lusions de la fira, i aquesta sí que va respondre. Un corridón de toros, amb cara, encara que no tots igual de rematats i moltes més possibilitats de les que sovint admeten els tòpics. Els d’Escolar van embestir amb transmissió i van ser exigent a la muleta. Va ser la corrida que més conversa va generar i la que va donar més sentit al cartell. A Ceret, on la discussió forma part de l’espectacle, això ja és una forma de triomf.

La resta d’actuants

De la resta d’actuants, l’actuació més destacable va ser la de Damián Castaño. En les rotllanes d’aficionats, alguns sostenien que havia estat molt honrat i d’altres deien que havia estat agosarat. Antonio Ferrera va demostrar amb accions que no vol tornar mai més a Ceret, i Luis Gerpe va estar desdibuixat tota la tarda.

Pel que fa als novellers, Valentín Hoyos va tallar una orella molt generosa i Jesús de la Calzada va deixar una sensació preocupant, segurament fruit del cansament de veure com li neguen constantment l’alternativa.

Conclusió final

Hi tornarem l’any que ve.

Foto: Philippe Gil Mir