Que El Torín de la Barceloneta, Las Arenas de la plaça d’Espanya i la Monumental del carrer de la Marina van formar una terna irrepetible en una mateixa ciutat, és de sobres sabut. Les tres van coincidir durant uns anys obertes al temps a Barcelona. Però curiós resulta saber que hi va haver més, altres places que van coincidir en el temps, bé d’obra fixa o sent portàtils. Històries que encara ens sorprenen i, per a molts, desconegudes.

Sant Andreu de Palomar va acollir una plaça de toros d’obra. Pocs testimonis d’ella existeixen. I menys encara d’una altra a La Sagrera, una portàtil ubicada a Massades. La primera, amb una capacitat per a uns 3000 espectadors, estaria situada en els terrenys dels Tallers del Ferrocarril, en l’actual Meridiana i passeig de Fabra i Puig, al districte de Nou Barris. José Maria de Cossio i Martínez Fortún fa esment d’ella en la seva obra Los Toros (1943-1961): “Sant Andreu de Palomar. En aquest antic municipi avui annexionat al de Barcelona, una plaça de toros modesta, edificada en finals del passat segle (XIX). Té una capacitat de 3.000 localitats“. A La Vanguardia, en la seva edició del 13 de novembre de 1895, també es pot llegir: “A Sant Andreu de Palomar s’està construint una plaça de toros“. A partir de la nota publicada el 13 de setembre de 1897, també a La Vanguardia, no es torna a tenir constància d’ella: “A la plaça de Sant Andreu s’ha produït avui una explosió d’un petard que va fer fugir a tot el veïnat” .

La dècada dels 80 del segle XIX, va acollir festes de toros la llavors Vila Independent de Gràcia. La poca lucidesa de les seves festes, el còlera, l’anarquisme, les vagues … Diferents circumstàncies que van poder influir en la celebració de dos novellades els dies 14 i 15 d’agost de 1887. La plaça es va instal·lar entre els carrers Còrsega i Cervantes (ara Milà i Fontanals). Segons explica Gaziel en les seves memòries Tots els camins Duen a Roma, quan l’escriptor va entrar a l’escola de la Vila de Gràcia, aquesta “estava dominada per dues passions: la tauromàquia i la guerra d’Àfrica“, a més d’assegurar que al pati se celebraven grans simulacres de corrides de toros.

Es pot suposar que aquestes festes taurines de Gràcia no van haver de ser una excepció a la ciutat de Barcelona i que instal·lar places portàtils en diferents barris s’havia convertit en un element més de les seves festes. Com en el cas del Turó Park, al barri de Sant Gervasi (el major centre d’atraccions d’Espanya, segons la seva publicitat), que també va anunciar una correguda el 9 de juliol de 1913, barrejada entre sardanes i concursos de globus aerostàtics.

Aquests dos exemples de places desmuntables, al costat de les ja conegudes d’obra fixa, deixen palesa la força de les festes taurines, lligades a una societat que veia en l’espectacle taurí una oferta d’oci i cultura a la ja de per sí existent. Una normalització en la vida d’aquella societat catalana. Una esplendor taurí que va acabar amb una gradual desfeta derivada de diferents causes que van donar pas a altres tantes raons, deixant a la Monumental com a únic bastió, no només de Barcelona, sinó de tot Catalunya.

Foto de portada: Institut Cartogràfic de Catalunya, ref. RM 84468.